Quan es va fer l'última pavimentació de la rambla de la Llibertat, a Girona, es va seguir amb gran interès la seva realització. Ens és familiar. La pedra utilitzada procedia de la pedrera i indústria de Sant Vicenç de Castellet, que resulta ser d'iguals característiques que la pedra de Girona. Amb això semblava que les pedreres de Girona ja devien ser tancades. No era pas així, sinó que el sentit pràctic de l'obra va aconsellar servir-se d'aquella altra banda. Anys més tard, quan s'estaven fent els treballs de restauració de la façana barroca de la catedral de Girona es va veure que aquelles peces i fragments d'escultures que calia refer, per deteriorament dels originals, s'elaboraven amb pedra de Girona, extreta d'alguna pedrera de les que tenim al barri de les Pedreres; era el treball que realitzaven els picapedrers, a peu d'obra, al soterrani de la mateixa catedral. Va ser una bona descoberta dels gironins: la pedra de Girona i les Pedreres continuen la seva llarga vida, feta de nom i de renom.
Girona viu molt d'esquena al barri alt de llevant, les Pedreres. És impossible encabir aquí tota la vitalitat i la diversitat que ha generat el barri. La mateixa història de Girona està lligada a la seva geografia, de quan el barri havia tingut quatre fortins: Reina Anna, Calvari, Condestable i Caputxins, marcant amb dents de serra un perfil que arrancava a la Torre Gironella. I totes aquelles restes han acabat essent com una mena d'antiga bugada estesa al sol, escampada per la gespa de la muntanya. L'estament militar modern, com aprofitant el clima bèl·lic del paratge, s'hi va construir dos polvorins que avui són també restes que empastifen el paisatge pacífic. I el paisatge que ofereix la muntanya és un privilegi, massa desconegut pels gironins. Mirant a llevant, la vall de Sant Daniel enclotada tot esperant que algú li editi l'antologia literària que podria començar amb El pecat de la novícia, de Joan Badia. Mirant a ponent hom contempla la ciutat i rodalies, i més enllà l'amfiteatre lluminós de les sorprenents postes de sol, una altra antologia, aquesta fotogràfica. Era -i podria tornar a ser- el paisatge dels excursionistes que anaven i tornaven dels Àngels per les dreceres del Polvorí, avui en pèssim estat, que han cedit el protagonisme als camins de Sant Daniel.
Les Pedreres varen ser també objecte d'urbanisme, però sense la batuta del conjunt. Els plans sempre hi varen quedar curts, en part per la propietat militar de la zona més alta que, inevitablement, s'havia d'anomenar amb sarcasme «zona de guerra». Al barri també s'hi ha instal·lat alguna onada de migracions amb una incerta integració. Queda a la muntanya el senyal inequívoc de les explotacions de la pedra, les pedreres descarnades, algunes ja en ple abandó. Queden allí com fondes i honroses esgarrapades del treball de diverses generacions fetes a l'aspror de la matèria primera, quan la nostra curiositat juvenil ens menava cap al Poble Sec, l'entranyable carrer de la Muntanya, pujar al camí de la Ferradura i escoltar aquella inoblidable barreja del so parsimoniós de les eines dels picapedrers amb el cant dels grills quan feia calor i amb les peripècies dels novells afeccionats a l'esquí, quan a Girona hi nevava.
Ens cal parlar de les Pedreres i, sobretot, que s'hi emprengui l'actuació deguda. Per estimar-nos més el propi entorn, la seva configuració, les seves possibilitats i ofertes, encara grans.
Els últims Ajuntaments de Girona -sí, en plural- ens tenen acostumats que el tema de les Pedreres surt, només, als diaris amb aires de xerrameca i de milhomes, i no se sap cada quant toca de publicar alguna altra coseta. Són aquestes les pedreres de paper. Malaguanyada muntanya de debò.
