Ignorància tòxica de la CEOE

Malgrat aquest entorn de dubte i drama?tis?me, la cúpula empresarial espanyola ha decidit passar-se a veritats absolutes i ho va fer, la setmana passada, amb la inestimable ajuda de la buidor de la presidenta de Siemens a Espanya, Rosa García, que ha patro?cinat i publicitat un estudi insolvent tant en el fons, com en la forma: «Espanya 4.0: el repte de la transformació digital de l'eco?no?mia», el nivell de rigor i bibliografia del qual en els meus bons temps no hi hauria merescut un aprovat com a projecte de fi de carrera. A partir d'aquest fullet, Joan Rosell, president de la patronal CEOE, va afirmar amb tota contundència que el treball «fix i segur és un concepte del segle XIX» i que en el futur l'ocupació caldrà «guanyar-se'l tots els dies». La seva interpretació del problema fa sospi?tar que assistim a l'inici de les negociacions dels pròxims convenis col·lectius.

Siemens Espanya hauria actuat amb més rigor simplement reproduint les idees del propi govern federal alemany, que està analitzant el tema amb responsabilitat i rigor extraordinaris sota l'impuls del seu Ministeri de Treball i Afers Socials acompanyat d'universitats, sindicats, empresaris i consul?tores serioses. Mentre arriben les conclusions definitives, recomano sincerament el llibre verd accessible des de fa dos mesos en versió anglesa («Re-imaniging Work. Green Paper Work 4.0»). Com si aquí fóssim una colònia d'illetrats, Siemens Espanya s'ha prestat a que la patronal anunciés l'hecatombe per als treballadors.

El problema és seriós però res té a veure amb l'adolescent copia i enganxa encarregat a la consultora Roland Berger, de la qual ha format part Ángel Corcóstegui, l'home amb la major indemnització per acomiada?ment de la història (es va endur el 2002 un com?promís per jubilació de 108 milions en abandonar el lloc de conseller delegat del Santander) fins i tot per sobre dels rebuts pel seu successor, Alfredo Sáenz (88.100.000), i de l'ex-BBVA i actual president de Bankia, José Ignacio Goirigolzarri (68.700.000 ). Admetem que no és l'entorn més apropiat per donar consells sobre ocupació.

Els avenços de l'era digital impliquen simultàniament la desaparició de l'antiga ocupació i l'augment del benestar percebut per la persona. És paradoxal que la majoria d'individus corrin el risc de viure en pitjors condicions econòmiques, alhora que gaudeixen de totes les possibilitats que ofereix el digital, a les que comprensiblement no estan disposats a renunciar. En termes de convi?vèn?cia, aquests avenços tenen efectes con?tra?dictoris: d'una banda igualen les per?so?nes en l'obtenció de determinats hàbits (mateixos dispositius, mateixes apps, mateixa qualitat musical...) mentre que a?quests mateixos mecanismes allunyen el treball en quantitat i qualitat . Les mateixes tecno?logies que incrementen el benestar quotidià augmenten les dificultats per aconseguir una legítima compensació econòmica derivada d'una ocupació; com si la persona es veiés beneficiada en el seu paper de consumidor alhora que perjudicada en el seu paper de productor.

Efectivament, durant molts anys els euro?peus hem pensat que tenir una feina era un dret constitucional perfectament factible, una mena de joc de suma zero entre o?cu?pa?dor i empleat. Això ens ha portat a pensar que no tenir-ne o ser acomiadat era poc menys que una ofensa. De fet, no tenir una feina fixa suposa grans dificultats, quan no la impossibilitat d'aconseguir una hipoteca, un préstec per al cotxe, o llogar un apartament. Rosell no va voler o no va saber explicar que parlar de dret al treball no s'ha de reduir a la particular forma històrica que ha pres en les societats industrials posteriors a la Segona Guerra Mundial, quan en parlar d'un lloc de treball es pensava en un salari per una activitat a temps complet. Aquest concepte ha estat vàlid en un període molt curt en la llarga història de la feina i no ha d'estranyar massa que la situació que avui es plan?teja el faci canviar, el que en absolut significa que els patrons puguin beneficiar-se d'un món de llocs de treball «que hi haurà de guanyar-se tots els dies».

La dinàmica de l'ocupació ha estat consubs??tancial amb l'evolució de la societat que s'ha racionalitzat i organitzat al voltant d'unitats de temps i de lloc, sempre relacionats amb el treball i les seves eines, associant remuneracions i drets socials. Sobre l'ocupació, en la seva condició de fet social total, basculen elements molt importants: sociabilitat, desenvolupament personal, transformacions socials, dominació d'uns sobre els altres, alineació, alliberament, etcètera.

És possible que en el marc de la digitalit?za?ció haguem de plantejar-nos quatre r: Repartir tre?ball, Reeducar, Redistribuir els beneficis del digital i Relaxar, és a dir, diluir l'actual paper de la meritocràcia, el principi segons el qual per prosperar cal treballar dur. Animar, sense més, a buscar l'escàs (l'ocupa?ció disponible) pot conduir a casos semblants als èpics i inútils episodis relatats per Jack London a Febre de l'or, cosa que ja va intuir Luis Goytisolo i Paco Ibáñez ens ha recordat: «Me lo decía mi abuelito, me lo decía mi papá, Me lo dijeron muchas veces y lo olvidaba muchas más. Trabaja niño no te pienses que sin dinero vivirás Junta el esfuerzo y ahorro, ábrete paso, ya verás, Como la vida te depara buenos momentos. Te alzarás sobre los pobres y mezquinos que no han sabido descollar. La vida es lucha despiadada nadie te ayuda, así, ni más, Y si tu solo no adelantas, te irán dejando, atrás, atrás ¡Anda muchacho y dale duro! La tierra toda, el sol y el mar, son para aquellos que han sabido, sentarse sobre los demás». Debatem sobre digitalització i ocupació amb solvència i espe?ran?ça, no amb banalitats i portant-lo a rancis interessos empresarials.