Dels mitjans de masses -deia Ignacio Ramonet- hem passat a la massa de mitjans. Això, encara que a primera vista no ho sembli, té més inconvenients que avantatges. D'antuvi origina certa confusió que es fa créixer enmig de l'estrèpit digital. El fet que cada vegada més la informació es pugui aconseguir en qualsevol lloc no vol dir i molt menys garanteix que sigui fiable.

M'assabento per la web clasesdeperiodismo.com que el 43 per cent dels usuaris d'internet desconeix d'on provenen les notícies que llegeixen. És a dir, no saben, ni els importa segurament, quin mitjà és al darrere d'allò que en molts casos donen per bo o supo?sen que es tracta d'una cosa prou verificada pels que ho escriuen i publiquen. Aquesta dada sobre la informació no identificada procedeix d'un estudi de Digital Content Next, una organització que representa a companyies amb contingut en línia. El seu CEO, Jason Kint, s'ha felicitat per la troballa i ha dit que almenys més de la meitat de consumidors de notícies «busca les mar?ques en què confia» per infor?mar-se. La seva, resignem-nos, és la teoria del got mig ple.

Particularment sóc partidari de comprar al quiosc les notícies que consumeixo. Tant si es tracta de paper com si és digital. Vull saber qui m'informa fins i tot quan bec de moltes fonts. En certs mitjans de premsa no és difícil trobar -mai ho ha estat- escombraries tòxiques, però encara ho és molt menys en l'embolic digital.

Internet ha plantejat més d'un problema ètic al periodisme, a més del conegut econòmic que consisteix a esbrinar com guanyar prou per sostenir informació i anàlisi de qualitat, quan l'opinió és lliure però els fets són cars. Neces?si?tem lectors que distingeixin, disposats a valorar el que llegeixen i on ho llegeixen. La societat, també.