La paraula «canvi» és una de les més enganyoses que fem servir i potser una de les més sobrevalorades. Per als nostres avis els canvis no tenien per què ser bons ni dolents per si mateixos, i en molts casos eren rebuts amb cautela o fins i tot amb por. I no perquè la gent de fa un segle fos particularment ximple o endarrerida encara que molta ho fos, és clar, sinó perquè l'experiència de la vida els havia ensenyat que moltes vegades els canvis només servien per a fer-los la vida més complicada del que ja era. I en aquest sentit només cal pensar en el segle XX, que va ser pròdig en canvis -canvis que ho van posar tot cap per avall-, però que va ser també el segle més cruel i més sagnant de tots els temps. I encara avui en dia, per a la gent que ha crescut en un món acostumat a les experiències negatives (la pobresa, la inseguretat, el caos polític), els canvis tampoc tenen per què ser benvinguts. Em pregunto quanta gent que va participar a Síria en les manifestacions multitudinàries contra Bachar el Assad-les revoltes que van desembocar en la guerra civil que ha expulsat a milions de sirians del seu país- tornarien a fer-ho si estigués a la seva mà tornar al passat.

Nosaltres, en canvi, tendim a considerar que qualsevol canvi és en si mateix bo. I no només bo, sinó necessari. I més encara, miraculós, perquè li atribuïm una capacitat gairebé sobrenatural de millorar l'essència de les coses pel simple fet de produir-se. Però això és així perquè hem tingut la sort de viure en un món en el qual els canvis, des del final de la Segona Guerra Mundial, sempre han significat una millora substancial en les condicions de vida. I a més, els anys 60, amb la seva irreflexiva i meravellosa alegria pop, van mitificar la paraula «canvi» com potser cap altra en tot el vocabulari humà. Recordo aquella coberta psicodèlica d'un disc d'Eric Burdon, Winds of change, gravat el 1967, quan semblava que el món anava a obrir-se a una nova era de pau i d'amor. La paraula estava per tot arreu. Tot estava canviant, tot anava a ser millor, tots estàvem condemnats a ser inevitablement millors pel simple fet de canviar.

I ha estat realment així? En algunes coses sí, és clar, però en altres no tant. Si un escolta la ràdio o veu la televisió, resulta evident que els canvis no han estat favorables per a la música o per la qualitat de les sèries. I tampoc han millorat molt les coses en altres terrenys, encara que creguem que sí. El 1988, el poeta Joseph Brodksy va fer el discurs de graduació als estudiants de la universitat de Michigan. I només començar, va dir unes paraules que ara semblarien xocants en qualsevol professor universitari -fins i tot s'exigiria la seva expulsió-, perquè ressaltaven la importància dels deu manaments i de saber què era un pecat mortal. «L'únic que sé -deia Brodsky- és que la vida és molt millor si un es guia per regles i tabús que li han estat imposats per algú totalment impalpable, abans que deixar-se guiar únicament per la por al codi penal». Brodksy no era un beat ni un purità -més aviat tot el contrari-, però sabia que un imperatiu moral era molt més important per a la conducta humana que la simple imposició legal. I nosaltres vivim en el món on només regeix la imposició legal -si és que regeix-, amb resultats de tots coneguts.

Dic això perquè els estudis sociològics mostren una major resistència al canvi entre els jubilats i els majors de 55 anys. Per a molta gent, aquesta resistència és un signe d'endarreriment cultural. Aquests votants per als sociòlegs són gent poc preparada i que s'ha quedat despenjat del món de la innovació tecnològica. Doña Rogelia i els seus enagos, per entendre'ns. O la vella de la cortineta. Sí, pot ser. Però potser aquests jubilats no siguin tan ximples com ens agradaria pensar que són. Potser saben coses que els joves no saben o no s'han plantejat mai. I potser desconfien dels canvis perquè no veuen clar el que s'amaga darrere d'ells. Aquests jubilats han vist les victòries irresistibles dels grans líders que s'han anat succeint en el poder, però també els han vist caure en desgràcia i ser escridassats pels que abans els aclamaven als carrers. I aquests jubilats saben, perquè la seva experiència de la vida és àmplia i dilatada -van conèixer la fam de la postguerra, van conèixer la repressió política del franquisme-, que hi ha promeses irrealitzables o que algunes paraules molt boniques no són més que pura xerrameca. I també saben, perquè han viscut molt, que tots els homes solem ser molt semblants (febles, mentiders, deslleials, corruptibles si les circumstàncies ens ho permeten), així que no cal fer-se moltes il·lusions ni deixar-se arrossegar per les belles paraules.

Ja sé que aquesta postura ens condemna a l'immobilisme. Però convindria tenir en compte totes aquestes coses quan es critica amb tanta virulència als jubilats.