Cartes

JOAN JANOHER I SADURNÍ. FORALLAC.

Malgrat les propostes de frenar l´entusiasme dels aficionats, i de dictaminar que no compareguessin les senyeres ni les estelades a la Copa del Rei, mitjançant un incomprensible dictamen de la delegada del govern a Madrid, prohibint i radicalitzant el dret d´expressió suposava, d´entrada, vetar totes les la llibertats. Això va provoca un incident majúscul, com a activista de la xenofòbia del seu partit, molt al contrari del que persegueix Catalunya, cercant sempre ser escoltada.

Però les consignes derivades de generar les seves pròpies pors topen amb la intransigència de no acceptar la realitat plural de les regions, motiu pel qual aquesta actitud només genera fantasmes ideològics dintre la mateixa nació. Això és una mostra contundent d´irresponsabilitat de govern, demostrant, una vegada més, el seu desconcert quant a la interpretació corresponent d´un Estat plural. No necessitem pas desenterrar arguments vells, però sí consolidar el respecte.

L´esport és l´emblema on haurien d´emmirallar-se els polítics, cosa que no fan, arribant a desconèixer els valors de l´èpica esportiva. Aquest problema es remet en el conjunt de la ciutadania, ja que la disposició a reivindicar la seva pròpia identitat, forja l´esperit de defensar amb contundència el que es pretén prohibir. Per sort, el pensament dels detractors no és compartit i podem mirar el futur amb l´esperança de no repetir aquest trist incident de les estelades.

Afirmacions un xic inoportunes

Lluís Torner i Callicó. girona.

No dubtem que és necessària la llibertat d´expressió, però també som partidaris que hi ha coses que, abans de dir-les, caldria mesurar-les un xic, ja que segons a on, com o en quin lloc es diuen, poden ser un xic inoportunes o malinterpretades. Fa uns dies el Sr. President de la Patronal, en uns moments que el tema del treball està tan malament -atur, precarietat, manca de seguretat, etc.- no trobem gaire coherent el que va dir sobre que el treball fix i segur és un concepte del segle XIX. Què voleu que us diguem, en aquell temps, els treballadors, més que tenir un treball segur, molts eren un xic esclavitzants, alhora que mal pagats; altra cosa seria parlar de la segona meitat del segle XX, quan les coses funcionaven millor, almenys molt més que no pas ara. Per tant el que va dir el Sr. Rosell es pot agafar com una mena d´espasa de Damocles, que penja sobre el cap dels treballadors actuals. Ja se sap que el treballador s´ha de guanyar el lloc de treball i el sou, i que avui, més que mai, ha de tenir una formació continuada, però si no se li ofereixen les condicions adequades, malament rai, no serà gens fàcil per a cap de les dues parts.

Només ens faltava que diu­menge, en aquest mateix diari, un reconegut escriptor, digués que: «Les empreses busquen gent agressiva», i que «una persona bondadosa és un ésser extraviat, en aquest món».

Déu n´hi do, sembla com que les dues anteriors manifestacions, que hem esmentat abans, vagin un xic de bracet, no? Llavors no és estrany que aquells que ja estem jubilats -tot i patir per les pensions- que estiguem contents i planyem els que ens venen darrere. A part de la dificultat de trobar un treball mínimament digne, que hagin de ser agressius€ Déu n´hi do! Apaga i anem-nos-en! Bé! És el nostre parer.

La demografia en el centre del debat

Enric Barrull Casals. GIRONA.

Cada vegada sona amb més força la veu d´alarma sobre les greus conseqüències de l´aturada demogràfica espanyola, paral·lela al creixement del nombre de pensionistes i la dissolució del valor de la família. Ara és l´Institut de Política Familiar el que ha fet públic un alarmant informe que apunta que aquest problema no preocupa els nostres polítics. Espanya necessita afegir més de set-cents naixements diaris per equilibrar el nombre dels que moren, més els que arriben a l´edat de jubilació. En l´actualitat, són menys de dos treballadors els que suporten amb les seves quotes a la Seguretat Social el pagament de la pensió d´un jubilat.

La conseqüència directa seria la fallida del nostre sistema de benestar, que fins ara ha estat possible, sobretot, gràcies a la consideració social que ha tingut la família, en el si de la qual es garanteix una veritable transmissió de valors. Cal acabar amb les incerteses que genera la crisi econòmica, però la resposta a aquest problema passa per una política decidida de suport a la institució familiar.