CGT a França, CUP a Catalunya

29.05.2016 | 00:00
CGT a França, CUP a Catalunya

Aquest mes de maig està essent mogut a Barcelona i a França. A Barcelona el conflicte es mou al voltant d'un local ocupat que ha estat desallotjat a petició del seu propietari, mentre que a França el moviment és de protesta per la nova llei laboral que el govern intenta aprovar. Tenen en comú la violència dels actes i la contundència en les accions. Tot i així, encara que sembli que ambdues provenen de l'esquerra radical, són completament oposades. A Barcelona el moviment és alternatiu, contracultural, antisistema, anticapitalista, a França el moviment és conservador, impedint que hi hagi cap reforma des de fa anys i anys, portant el país a una situació immòbil, sense possibilitat de fer apujar l'economia i de crear treball.
"No toquis això que és meu", podria ser el denominador comú dels dos moviments. Els grups anticapitalistes tenen una idea del món i de la democràcia ben seva. Quan una cosa no els agrada acusen l'adversari de propiciar la violència, justificant a partir d'aquí tot el que pugui arribar, les manifestacions i destrosses que esdevinguin, culpant, això sí, l'acció de la policia que els vol aturar. La seva democràcia és la seva assemblea, ignorant qualsevol representació electoral de la resta de la societat. Sempre hi ha hagut moviments contraculturals i la societat ha de poder conviure amb ells, deixar-los espais en els que puguin expressar-se i fer la seva, alliberar la pressió, però el que no es pot tolerar és que ens vulguin colonitzar, que pretenguin imposar el seu sistema, que hi hagi polítics que justifiquin accions violentes que rebenten tot el que troben pel carrer. Si aquests representants polítics hi són, en tot cas és perquè hi ha electors que els han votat i és aquí on hem de demanar responsabilitats. Un vot no s'ha de donar perquè un és guai ni perquè el candidat/a sigui atractiu (i no miro a ningú), cal exercir-lo perquè la societat s'ha de governar. Demana criteri i reflexió, saber filtrar els eslògans que es llegeixen a la xarxa, deixar d'examinar només en clau endogàmica, sense veure què hi ha més enllà.
A França fa anys que el país està estancat, no s'hi pot fer cap reforma econòmica perquè immediatament hi ha protestes violentes al carrer. Aquesta setmana s'ha sabut que en el règim de les 35 hores setmanals els funcionaris, en una interpretació que van fer al seu dia, fan 15 dies de vacances més que la resta de treballadors del país. França és un país amb un pes públic a l'economia del 56% i amb uns sindicats completament funcionarials. La seva economia viu d'unes quantes grans empreses públiques com Airbus, però s'han carregat les pimes que no poden suportar els elevats costos laborals i els impostos que les limiten. Tots els darrers presidents han volgut canviar la situació sense èxit, sigui en Chirac, en Sarkozy o l'Hollande, cap ha pogut canviar res i el país no sap generar prou treball. La reforma laboral que vol imposar el govern d'Hollande, sense passar pel parlament, intenta que els salaris es puguin ajustar a la baixa i que la setmana de les 35 hores es pugui discutir dintre les empreses, traient força a la negociació dels convenis col·lectius, una cosa com la que es va fer a Espanya a l'any 2012. Un sindicat, la CGT, ha decidit actuar paralitzant el país i per això ha bloquejat les refineries de l'estat, la descàrrega de petroliers a port i ara pretén aturar centrals nuclears. El pols és molt fort i caldrà veure si el govern cedeix a la fi, cosa que tothom diu arran de la història passada. En qualsevol cas França ha de rebaixar els costos salarials si vol ser competitiva amb l'exterior i canviar el sentit descendent de la seva economia.
Els dos moviments de protesta aquest mes de maig denoten un problema de lectura de la situació en el món on ens trobem. Som incapaços de tenir una visió dominant a la societat que expliqui que els canvis substancials que estem vivint arran de la globalització i de la digitalització, impliquen una adaptació al mercat global, una recerca constant de la competitivitat del país que pugui generar treball i una política de redistribució que alleugi la desigualtat que aquesta transició genera. Però el que tothom ha de tenir clar és que per poder redistribuir primer hem de generar i ja és hora que diem que els que no volen generar i només es dediquen a destruir, vivint en el seu cau, potser no haurien de tenir el dret de gaudir de l'estat de benestar. Necessitem els recursos pels que volen i no poden.
La proliferació d'informació per internet complica més la possibilitat d'una visió dominant i ens obre davant els ulls un panorama polític fragmentat que obligarà a aprendre a pactar amb més freqüència de la que els polítics feien fins ara. Fa anys un company em va dir que, contra el que és llei a economia, la proliferació de més canals de televisió comportava una baixada de la seva qualitat enlloc d'augmentar-la. Ara podem dir el mateix d'Internet: paradoxalment, com més informació més confusió, més problemes per generar criteri propi. Aquesta setmana un amic italià m'explicava que al seu país hi domina una societat que és analfabeta funcionalment, incapaç de comprendre un text, que confon una sàtira amb una notícia real, que només observa el titular... cosa que a la fi acaba desembocant cap a un vot irresponsable que arrossega a la política a situacions de bloqueig. Aquesta és la complexitat amb la que ens toca viure en aquest temps. Per això, més que mai, cal parlar clar i fer les coses senzilles perquè la gent ho assimili. Per començar: no a la violència.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema