Aviat patirem una nova campanya electoral. Es gastaran milions d'euros -que evitarien retallades en serveis bàsics- per provar de convèncer la gent amb les mateixes promeses de fa uns mesos, promeses que ningú no es creu i que, a més, no es poden complir.
Ens parlaran de polítiques de dretes i d'esquerres, però de fet només escoltarem paraules buides i amb pretensions, perquè les polítiques només poden ser bones o dolen?tes, com els polítics que les defensen. Escol?ta?rem desqualificacions personals que només desacrediten qui les pronuncia, i que desemmascaren la seva vàlua. I molts se serviran de Catalunya amb finalitat egoista, alguns la criticaran amb vehemència pel sol fet que una part del seu poble ha gosat expressar en veu alta el seu malestar i la seva voluntat de canviar el sistema, sigui d'una manera o d'una altra.
Perquè el sistema no funciona, però ningú no vol tocar-lo. Hem permès que qualse?vol pugui aspirar a un càrrec sense exigir-li mèrits, hem donat grans sous a gent que per capacitat mai no els guanyaria, i ara en paguem les conseqüències. Us deixaríeu operar per un bon amic a qui li agraden els hospitals o exigiríeu que fos cirurgià? Doncs per què per governar un país no cal preparació prèvia?
En aquestes circumstàncies, Espanya ha anat llençant diners amb obres faraòniques deficitàries, amb assessors i càrrecs de confiança escollits a dit per molts més polítics del compte, i amb una corrupció escandalosa per a la qual la Justícia no dóna l'abast, segurament per culpa de la manca de mitjans que haurien de facilitar els corruptes.
Ha arribat l'hora de dir prou! Ja va essent hora que el poble recuperi la veu, i aquesta no pot escoltar-se en unes eleccions com les que se celebraran el 26-J. La gent només pot votar un candidat (la minoria vota un partit) que sap que després pactarà -si pot i en sap- amb d'altres als qui no ha votat, i seguirà veient, guanyi qui guanyi, els mateixos pecats que fins ara pateix. És el sistema, diran. Doncs ja va essent hora que canviï.
Fa uns anys, el govern de Catalunya, a instàncies de la voluntat popular, va demanar al govern d'Espanya de fer una consulta no vinculant. Es volia saber si el poble volia ser o no independent. Aquella consulta havia de ser una primera passa perquè el poble pogués pronunciar-se de forma clara sobre una qüestió concreta al marge dels partits. Però se li va dir no, i això ha despertat la gent que no sabia com de limitada vivia. Des d'aleshores una gran part del poble de Catalunya -cadascú amb la seva opinió i totes respec?ta?bles- insisteix a trobar la fórmula de poder expressar-se i decidir el seu present i el seu futur, i exigeix un referèndum com en el seu dia van celebrar el Quebec o Escòcia. No es tracta de ser independentista o no, es tracta de donar veu al poble.
Però per a segons què resulta que el poble català no existeix. Tant se val que tingui una llengua i cultura pròpies, unes lleis, una història o un territori, si es tracta d'aixecar la veu se l'ha de fer callar, amb el Tribunal Constitucional o tancant-li les portes que calgui, el cas és que no s'expressi.
Però el poble català existeix. Viu dins d'Espanya sense haver-ho escollit, i la gent només reclama el seu dret que se l'escolti. Tant se val quin sigui el resultat d'un referèndum, el cas és que es doni veu al poble, una veu que se suposa protegida com a dret fonamental, el dret a l'autodeterminació. Contra aquest dret se li oposa la Constitució però, i si la Constitució fos inconstitucional?
