La saviesa del meu pare

01.06.2016 | 09:45

El pare no era una persona llegida ni massa culta, però sí llesta, perspicaç, dotat d'una intel·ligència afinada i d'un extraordinari sentit pràctic i comercial de la realitat. Gaudia de la traça de clissar bé a la gent; es feia una idea precisa de la persona i ens advertia paternalment en cas de relacionar-nos amb ella. El seu tarannà era el bon humor de resultes d'un caràcter afable. No era partidari de bescantar ni de la crítica destructiva, ni permetia identificar els vilatans amb motius, ens obligava a dir el nom. En els àpats no es conversava de malalties ni de drames, no perquè fos un gurmet, sinó perquè no li semblaven temes adients.

Un conversador admirable que esquitxava els diàlegs amb anècdotes hilarants. Com que era curiós per saber anava a les estrenes de les pel·lícules i visitava els llocs de moda de Barcelona, per això dic que el pare era un modern en un període històric molt carca. Vestia net i polit i molt elegant; era d'ofici sastre i havia de posar-se ell com a exemple de conducta social. No li agradava la vulgaritat, la gent malparlada i desmanegada, i fugia de tot el que fos sinistre o sòrdid. Crec que l'únic llibre que vaig veure a les seves mans va ser un d'en Gironella, no obstant diàriament fullejava Los Sitios i La Vanguardia; a l'hora de dinar ens feia cinc cèntims del que havia llegit i l'escoltàvem amb atenció; es tractava de notícies curioses de les comarques gironines o fets sorprenents ocorreguts arreu del món.

Si bé no era un home il·lustrat sentia un enorme i exquisit respecte pels homes instruïts i pel seu germà, catedràtic de Filosofia, al qual el considerava un pou de coneixements. Mai no va adoptar actituds cíniques o burlesques contra la cultura. No li recordo ni un mot de menyspreu contra els artistes ni els pensadors. Tampoc, malgrat exercir molts anys com a jutge de pau, li escoltà proclames a favor de la dictadura. Es va escapolir de ser cridat a files per la república al final de la guerra, quan tot estava perdut, ja havia complert 38 anys, gràcies a una astúcia amb complicitat d'un amic metge. Va fer bé, no hauria tornat sencer. Anhelava viure en tres segles, nascut a les acaballes del XIX, desitjava ser-hi en el XXI, morí uns anys abans.

«L'experiència és la mare de la ciència», alguns equivocadament afirmen que és la «paciència»; l'error que cometen és comprensible perquè sense un bon feix de paciència costa sustentar les conclusions en una base científica. El meu pare apel·lava a l'experiència per corregir-me defectes o censurar-me entremaliadures. La seva frase prefe?rida era: «Això m'ho diu la veu de l'experièn?cia». Quan botzinava o volia saber per què em criticava un comportament habitual o una acció concreta, em deia que havia actuat malament perquè li deia «la veu de l'experiència». Aquesta veu s'adquireix al llarg de la vida si hom va amb els ulls ben oberts i presta interès al criteri dels homes de seny, ensems reconeix els propis desencerts i badades comeses. «La vida ensenya molt i cal escoltar la veu de l'experiència». A voltes estava una mica fart d'aquest sermó, que aplicava contundentment «amb fonament de causa» (una altra frase seva). Potser per influència del pare vaig acabar estudiant filosofia buscant quina és la verdadera veu de l'experiència i quin és el millor fonament de causa. No anava desencaminat el meu progenitor, els filòsofs que més em convenceren van ser l'empirista Aristòtil i els que asseguraven que l'eina més objectiva i eficaç per aixecar l'edifici científic és l'experiència.

«Has de donar conversa perquè ser simpàtic no costa res». Li responia que era tímid i no sabia com establir una xerrada amb gent desconeguda. «És molt fàcil. Tu pregunta com es troba, si et resulta violent, parla del temps o del car que és tot i veuràs com es descabdella amb fluïdesa la comunicació». Per aquest aprenentatge vital em posà en contac?te amb tres amics seus. Com que era sociable gaudia de l'amistat de molts homes, de totes les tendències, alguns fins anarquitzaven. Amics sense estudis, però brillants mentalment, altres amb carrera universitària. Els escoltava i no discutia perquè era botiguer i tots ells eren clients o clients potencials.

Em va presentar el notari, en Mateu, com un exemple del que no havia de ser a la vida. Un home d'aspecte físic oriental, de trets mon?gols. El notari se sentia orgullós de ser qui era i em va destacar la seva superioritat racial. Em comentà que procedia d'una estirp armada d'una intel·ligència eminent. Només s'estimava a ell. No he conegut cap sub?jecte tan cregut i ensuperbit com ell.

El senyor Pere, tan xapat a l'antiga que es resistí a posar dutxa a la llar perquè els seus avis no en tenien. En llatí em deia: «Nihil novum sub sole». El que va ser, és el que serà. Hi ha un temps per néixer, un temps per morir, temps per plantar, temps per recollir, temps per la pau i temps per la guerra. Els rius van a parar al mar, però el mar mai no està ple. No hi ha res nou sota el sol».

Amb en Quimet caminàrem sis hores en silenci buscant bolets. «Com saps que l'aigua d'aquesta font és la millor de totes, si tu mai has tastat aigua, sols beus vi?», li vaig pregun?tar. «Pel tacte», em contestà. Al cap d'una hora anuncià: «Aquí vaig matar un senglar i les cries». Dues hores després: «En aquest erol assassinaren un masover perquè s'entenia amb la dona de l'amo». Al cap d'una hora: «Per aquell sot hi caminen les ànimes amb pena exhalant gemecs». Quan vaig explicar-li al pare, es limità a dir-me: «Avui, en Quimet, ha estat molt comunicatiu».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema