Quan escric encara no es coneixen les raons per les quals l'avió Airbus 320 d'Egypt Air que feia la ruta entre París i el Caire, amb 66 persones a bord, es va precipitar a les aigües de l'Egeu a 130 milles de l'illa grega de Karpathos. A més de la tragèdia personal, el que ha passat és un desastre per a l'economia egípcia ja que el turisme suposa el 15% del PIB. No fa gaire que un altre avió egipci que s'havia enlairat de Sharm al-Sheikh i anava rumb a Moscou va ser fet esclatar sobre el desert de Sinaí per un grupet local afilat a l'Estat Islàmic i desitjós de fer mèrits. En aquest cas encara no se sap què ha passat i es continuen buscant les caixes negres que ens puguin aclarir el que ha passat: pot ser un atemptat terrorista (encara que ningú ho ha reivindicat) i en aquest cas s'obrirà un seriós debat sobre la seguretat de l'aeroport de Charles de Gaulle (igual que ja s'ha obert sobre la seguretat de les seus franceses del campionat europeu de futbol); pot haver estat una fallada tècnica i llavors el focus d'atenció es concentrarà en el manteniment dels avions egipcis; o pot haver estat un error humà que admet dos tipus: voluntari, com el del pilot suïcida alemany que va estavellar el seu avió contra els Alps, o un error involuntari com l'accident de Palomares el 1966, que va deixar la seva terra contaminada durant dècades; finalment no cal descartar que es degui a simple estupidesa humana si és que el foc es va originar en un lavabo on algú va encendre un cigarret. I llavors no faltaran qui demani que es posin càme?res de vigilància als lavabos, que és l'únic que ja ens faltava en el tens debat entre llibertats individuals i seguretat que per ara va guanyant la segona per golejada... sense aconseguir garantir-la perquè això és impossible excepte en el món descrit per Orwell.

El mar amable de les nostres costes i dels nostres estiuejos no ho ha estat per als pas?satgers d'aquest vol, com no ho és per als refugiats que fugen de Síria i d'altres horrors en fràgils embarcacions que moltes vegades no arriben al seu destí. I com tampoc ho va ser per a aquella vintena de treballadors coptes degollats per sicaris de l'Estat Islàmic en una bonica platja líbia, testimoni mut d'aquell horror. No és que la Mediterrània hagi estat sempre un mar idíl·lic, ja que en les seves costes va néixer l'agricultura i amb ella la sedentarització que va donar origen a les religions, els imperis i les guerres. En l'origen dels temps Posidó es va enfadar amb Atenea i en venjança va inundar Atenes ofegant els seus pacífics ciutadans (que havien preferit el regal de la deessa) i un altre tsunami va acabar amb la civilització minoica donant lloc a la llegenda de l'Atlàntida. Ferdinand Braudel ens parla d'èpoques més recents eriçades de guerres contínues, algunes de grans com la que va enfrontar Felip II amb l'imperi Otomà (Lepant), i altres miraments en forma de ràtzies de pirates que causaven tant de mal que van deixar desertes les costes mediterrànies durant segles... fent-nos somiar mentre busquem espai per estendre la tovallola a les platges actual?ment plenes de banyistes.

Fent balanç, suposo que l'estupidesa i la maldat humanes són les que pitjors ?estralls han causat i per això fan més mal, perquè eren evitables. S'atribueix a Einstein una frase que diu que l'univers i l'estupidesa humana no tenen límits encara que ell, ?Einstein, tenia dubtes sobre els de l'Univers. Pel que fa a la maldat... Hobbes creia que era congènita mentre altres (Rousseau) preferien la imatge idealitzada del bon salvatge, el que avui en diríem «bonisme» que és una altra manera de ser ximple. Per exemple Europa, hedonista i de molt avançats serveis socials i culturals, no gasta un duro en Defensa perquè sembla pensar que tothom és bo, quan està envoltada de gent tan dolentes com Putin al nord (que envaeix i annexiona Crimea mentre desestabilitza Ucraïna) i els islamistes radicals de l'Estat Islàmic i al-Qaida al sud i a l'est. A ulls d'altres països Europa s'assembla a un museu ple de coses boniques i de gent gran, quan no a un herbívor somrient i bonàs incapaç de clavar una queixalada, al qual ningú pren seriosament i que perd influència i prestigi amb cada dia que passa. Ens perdem en disputes identitàries, tribals i vilatanes mentre el centre econòmic i de poder del món ens ignora olímpicament i es dirigeix cap a aquest Pacífic que acaba de visitar Obama. I no és gens segur que els Estats Units estiguin disposats a seguir traient-nos les castanyes del foc de manera indefinida.

I no obstant això Europa és necessària en un món que canvia molt de pressa i no comparteix els valors que ens defineixen, que ens han fet el que ara som i que fa seixanta anys van impregnar d'universalitat la declaració dels drets humans de l'ONU, però que el món del segle XXI seria avui incapaç de consensuar. I això és molt greu perquè aquesta bandera, la de la llibertat, els drets humans, la democràcia ... és la que hauríem de ser capaços d'enarborar al servei de grans temes com el canvi climàtic o la pobresa, la desigualtat i la injustícia en el món. Perquè altres no ho faran. Per això em fa pena veure naufragar aquests valors amb cada reixa en el camí dels refugiats o amb cada pastera que s'enfonsa en les aigües blaves i indiferents de la nostra Mediterrània.