Una empresa que lidera la fabricació mundial de telèfons mòbils substituirà per robots més de la meitat de la seva plantilla a la Xina. Els gestors de Foxconn -que són de carn i ossos, per ara- alleugeriran així en uns 60.000 treballadors la nòmina de la firma, amb un estalvi de costos que pel que sembla serà quantiós.

Els avantatges d'un robot són innegables des del punt de vista de la producció en cadena, encara que potser s'hagin valorat altres factors en aquest cas. Els autòmats no coneixen horaris, no se sindiquen, no fan vaga (si bé això tampoc és problema a la Xina) i segurament no demanaran augments de sou. Una mica de manteniment en els seus circuits informàtics, una mica d'oli tres en un per engreixar les seves conjuntures de metall i seguirà produint.

Sembla el somni de qualsevol empresari, però en realitat es tracta d'una realitat que ja comença a prendre forma aquí i a Pequín. Fins i tot a l'Espanya milionària en aturats, els robots substituiran durant els propers anys un 12 per cent dels treballadors que encara posseeixen el tresor d'una ocupació. Són els càlculs d'un estudi de ?l'OCDE, organització que no deixa d'expressar certa alarma pels efectes de la robotització sobre el mercat de treball.

Lluny d'abordar aquest assumpte, aquí seguim discutint encara sobre qüestions antigues com la flexibilització de les relacions laborals entre patrons i treballadors. Infeliçment, els robots ja vénen flexibilitzats de casa -o de fàbrica- i no acostumen a posar gran interès en la negociació dels convenis col·lectius.

El problema per als fabricants low cost és que els robots no compren. Els 60.000 treballadors xinesos als quals Foxconn deixarà sense feina ni sou perdran la seva capacitat de consum i fins i tot és probable que no puguin adquirir els telèfons que fabriqui a més baix cost i preu la seva antiga empresa. Per molt que els abarateixin, algú haurà de disposar dels diners suficients per comprar-los; i no sembla que vagin a fabricar robots que substitueixin els clients.

Més o menys, això ja ho va explicar Henry Ford, famós capità d'indústria, quan els seus col·legues de la patronal li van retreure els bons sous que pagava als seus treballadors. «Els pago bé -deia el magnat de l'automòbil- amb l'esperança que els altres empresaris m'imitin. Si no, qui ha de comprar els meus cotxes?».

Ford va descobrir una cosa tan elemental com que tot producte necessita un consumidor amb poder adquisitiu suficient: i d'aquesta senzilla idea -que va convertir als seus treballadors i als de les altres empreses en clientela compradora- va néixer en bona mesura la poderosa classe mitjana dels Estats Units, avui en declivi.

L'economia il·luminada per la quarta revolució industrial ara en marxa ensopega amb aquests gens lleugers obstacles. Ja no és impensable en absolut una factoria en la qual gairebé tots els treballadors siguin androides capaços de substituir els de carn i ossos; però tot i així queda per resoldre el delicat assumpte de la clientela. Un cop suprimits els sous, caldrà pensar en com es proporciona als compradors els diners necessaris per tancar el cercle de producció i venda.

Potser, si hi ha sort, els autòmats ens alliberin de la maledicció de la feina. Però d'algun lloc hauran de sortir els diners perquè la gent consumeixi i els fabricants pu?guin seguir venent. Els robots, ja se sap, no fan gaire despesa.