Vaig anar fa un any al funeral d'un íntim amic, i espero que la vida em permeti assistir als de la resta, senyal que els hauré sobreviscut. Duia a sobre una grip tan forta que de tots els reunits al tanatori només el finat tenia un color semblant al meu. Pàlid, amb el cap cot, recolzat en una paret i sortint sovint a vomitar, els assistents es dividien entre els que creien que el dolor de la mort d'un amic em torturava i els que donaven per fet -era diumenge al matí- que patia una ressaca monumental.
Doncs bé, prefereixo gent arrossegant-se -malalts o ressacosos m'és igual- en un funeral que el que vaig veure dissabte al Mercadal. Era la festa del barri i davant de l'església tenia lloc una master class de zumba, amb reggaeton a tot drap, perforant timpans a quilòmetres a la rodona. Llavors es va obrir la porta de l'església: era la sortida d'un enterrament. Ningú va parar l'espectacle ni la música, desenes de dones de totes les edats, vestides amb malles d'uns colors que dubto que existeixin en la natura, van seguir movent malucs i pits, saltant al ritme de lletres tan lluny d'un rèquiem com «a esa avena no le tiro más canela, yo sigo en el party gastando la suela». A tocar, els familiars del difunt rebien a ritme de txumba-txumba el condol -o això suposaven perquè és dubtós que sentissin què els deien- dels amics. Aquests devien dubtar si abraçar els deutors o agafar-los de la cintura i posar-se tots junts a ballar la conga perquè la festa no decaigués. Al mossèn l'imagino a l'interior del temple buscant al llibre d'exorcismes com aturar aquella música diabòlica, o resant al Senyor perquè no sonés «vístete de luto, María Lola, y no pónganle vida lo que huele a muerto».
Ja sé que era la festa del barri, ja sé que the show must go on, i ja sé que pitjor hauria sigut si hagués sonat rumba i hagués coincidit amb «no estaba muerto, que estaba de parranda». Però una mica de respecte no hauria estat de més, que una cosa és que tots estiguem farts d'El cant dels ocells i l'altra que hagis d'acomiadar un ésser estimat a crits de «perrea, perrea».
