Fa vint anys els sociòlegs Luis Garrido i Miguel Requena escrivien: «A causa de l'escassa capacitat d'adaptació per la baixa qualificació de la gent gran i a la feblesa del sistema productiu que va heretar la democràcia, ha estat necessari protegir als treballadors adults d'una competència juvenil que podria haver expulsat de l'ocupació a una generació sencera en una reconversió social de proporcions incalculables. A partir de 1984 l'opció va consistir a mantenir els contractes indefinits dels treballadors establerts d'antany, mentre es reduïen dràsticament els drets dels nous contractats». Una de les conseqüències és que «l'índex sintètic de nupcialitat de 1995 es troba per sota del que es va patir durant la postguerra» i és un dels països amb la fecunditat més baixa del món. Alguns l'anomenen «vaga d'úters». Acabaven dient que tot plegat feia que «la tolerància dels pares no és aliena a cert sentiment de mala consciència dels adults davant la situació sociolaboral que col·lectivament els estan llegant als seus fills». I aquest era l'escenari 20 anys enrere, quan no teníem ni crisi.

Durant una pila d'anys aparentment no passava res. L'atur i la precarietat en comptes de ser una qüestió d'edat ha acabat essent un fenomen total. Les polítiques neoliberals han entrat per les franges juvenils per acabar afectant tota la societat. Nivells d'atur juvenils que fan feredat, els pocs que treballen en unes condicions laborals infames, amb centenars de milers de pisos buits en mans de l'estat, mentre l'edat d'emancipació mitjana és de 19,6 anys a Suècia i a Espanya de 26,7. Només una dada més, del total d'habitatges a Suècia el 22% és de lloguer social, aquí del 4%. Els joves a l'atur mentre alguns descerebrats volen veure iaios treballant a les bastides fins als 70 anys.

Hi ha molts indicis que comencem a veure símptomes d'un gran crit generacional contra adults. És evident que els joves no podran viure com els seus pares. Les preferències electorals per franges d'edats a les enquestes ens ho fan palès. Però es pretén que això passi sense conseqüències, sense conflicte, sense ruptures? Els joves han estat absents molts anys dels espais de la vida cultural, mediàtica, social, política i laboral, de cop una part dels joves irromp en la vida política i ho fa criticant els grans, de vegades amb acritud. La paradoxa és que el futur de les pensions es juga en l'atur juvenil i els baixos salaris dels joves que treballen. A mi m'estranya que el que passa al barri de Gràcia no passi arreu de Catalunya. En altres països per molt menys es munten uns sidrals de nassos. Ara bé, que ningú es confongui, l'èxit enorme del 15-M és perquè van criticar des del primer dia els violents.