El passat cap de setmana es va celebrar al castell de Sant Ferran de Figueres un seguit d'activitats que commemoraven el 28 de maig, dia de les Forces Armades. El ministeri de Defensa va convidar a diversos centres escolars gironins a participar en una sèrie de visites guiades pel recinte que van servir per -no s'ha de ser massa intel·ligent per intuir-ho- explicar la història d'una de les fortificacions de baluards més grans i espectaculars del món, vendre les tasques actuals de l'exèrcit en defensa de la pau i la seguretat, i exposar diversos tipus de vestimenta militar i armes que, segons sembla, alguns nens van poder agafar per disfressar-se i empunyar, respectivament.

L'Ajuntament de la ciutat dels detalls no va veure amb massa bons ulls aquest últim fet i va emetre ràpidament un comunicat queixant-se al ministeri de què aquests actes fomentaven entre els menors uns valors que inciten a la violència. A aquesta postura es va afegir també part de la comunitat educativa. I jo em pregunto: quan el ministeri de Defensa convida a diversos centres escolars gironins i a les famílies a unes jornades de portes obertes al castell de Sant Ferran de Figueres per celebrar el dia de les Forces Armades, què creuen que hi faran, allà a dins? Cantaran el Cumbaià o el The age of Aquarius fent girar una rotllana molt gran? S'estimaran molt fort? Faran volar coloms de la pau? De l'exèrcit o del consistori de la capital del surrealisme en podem esperar qualsevol cosa però de la comunitat educativa el mínim exigible és sentit comú.

Els nens, gràcies a la televisió i als videojocs -no ho oblidem-, sempre han tingut una fascinació especial pel món de les armes, cosa que ha obligat als adults a anar molt amb compte amb el tema. Caldria remarcar que aquesta fascinació sol vincular-se a jocs en grup inofensius i a l'aventura. Quan jo era petit jugava amb la colla del barri a Los hombres de Harrelson amb pals; era com jugar a fet i amagar en equips, i prenia com a punt de partida, òbviament, la mítica sèrie de televisió, que no era infantil, precisament. Cap dels meus companys de missions ha esdevingut amb el pas del temps un psicòpata assassí, un unabomber o un contertulià de El Chiringuito.

Pares i educadors haurien de començar a conrear allò que solia anomenar-se sentit comú; si una visita no interessa o no és pertinent pels nens, pel que pugui ser, perquè no són temes o edats, o perquè s'hi perceben entre les ombres aquelarres o conspiracions judeomaçòniques per rentar-los el cervell i arrossegar-los al costat fosc de la Força, la visita no es fa. I punt. És el que hauria de ser. El que és incomprensible és que tothom actuï a posteriori clamant al cel i fent veure que no se sabia el que allà s'hi faria. Com deia molt sàviament el sergent d'artilleria Thomas Highway: «Pots picar-me, pots tirar-me a terra, fins i tot escopir-me i pixar-me a sobre. Però si us plau, no m'avorreixis».