Maig del 1966

04.06.2016 | 00:00

«De què se'ls acusava? De ser professors, artistes, músics, monjos budistes, escriptors: qualsevol cosa que es considerés burgesa i decadent i poc revolucionària»

És una foto que recordo clarament. La vaig veure a la revista Life, a la qual el meu pare estava subscrit, suposo que un dia de 1966 o de 1967. A la foto es veia un guàrdia roig xinès atacant un bobby en un carrer de Londres. No recordo si el guàrdia roig portava un pal o un ganivet, però sí recordo la seva expressió, una expressió de fúria dement que em va recordar la d'un xinès que sortia a El lotus blau de Tintín: aquell jove embogit per un verí que li volia tallar el cap a Tintín amb una espasa de grans dimensions. I també recordo l'expressió del bobby, aquell policia desarmat que feia la ronda i de sobte es veia assaltat per un boig amb un pal o un ganivet, encara que la bogeria del guàrdia roig no havia estat causada per un verí sinó per la ideologia política, aquesta altra classe d'intoxicació mental que moltes vegades és més perillosa que qualsevol verí. El policia de la foto posava una d'aquelles expressions molt british, d'estupor, sí, però també de domini de si mateix, com si veiés algú corrent en calçotets i desviés pudorosament la vista, encara que el que tingués al davant no fos un pobre boig sinó un fanàtic esperonat únicament per l'odi. El guàrdia roig, segons vaig llegir, era un membre del personal de l'ambaixada xinesa a Londres, però s'havia contagiat pel fervor de la Revolució Cultural que en aquells moments s'havia apoderat de la Xina i havia volgut sortir al carrer a eliminar al primer burgès decadent i corrupte que es trobés. Li va tocar a aquell bobby, que per sort no va patir ferides greus perquè hi havia molta gent al carrer i van aconseguir atrapar a temps al guàrdia roig.
De la Revolució Cultural, em temo, en sabem molt poques coses, potser perquè en el seu moment, ja fa cinquanta anys, ens sonava a exòtica i llunyana i no sabíem com interpretar-la. John Lennon feia una referència despectiva als guàrdies rojos i al mateix Mao a Revolution. Però els joves li prestàvem poca atenció a aquesta Revolució Cultural, tot i les imatges que de tant en tant es veien en la premsa o sortien a la televisió, unes imatges borroses en pèssim blanc i negre en què es veien manifestacions de guàrdies rojos cridant amb el Llibre roig de Mao a la mà, i uns quants desgraciats humiliats i escarnits en cerimònies públiques, sovint amb un cartell penjat del coll o un barret de paper en el qual estaven escrits els seus crims imperdonables: «corrupte», «burgès», «traïdor», «contrarevolucionari», «capitalista»... A molts dels acusats els mataven a cops de pal al carrer, i als altres els enviaven a camps de treballs forçats, perquè aprenguessin a ser bons revolucionaris. De què se'ls acusava? De ser professors, artistes, músics, monjos budistes, escriptors: qualsevol cosa que es considerés burgesa i decadent i poc revolucionària.
Tot va començar el maig del 1966, quan el president Mao va anunciar al poble que els elements burgesos s'havien infiltrat en el Partit Comunista i va animar els joves guàrdies rojos a lluitar contra tot el que fos vell, caduc, corrupte o contrarevolucionari. La bogeria dels guàrdies rojos -tots molt joves, gairebé tots estudiants- va arribar molt més lluny que la de l'empleat de l'ambaixada xinesa a Londres. Alguns van saquejar la tomba de l'emperador Wanli, que havia mort al segle XVII, i van llançar els seus ossos al carrer per denunciar-los i cremar-los per corruptes i degenerats. Altres guàrdies van assaltar el cementiri de Confuci i van penjar d'un arbre la mòmia d'un antic erudit de la dinastia Ming.
I el més curiós de tot és que aquí, a Espanya, hi havia també estudiants i professors que es proclamaven maoistes. Jo en vaig conèixer alguns, no molts, però almenys cinc o sis, cosa que per a una ciutat com Palma de Mallorca, on vivia, no estava gens malament. Sabien el que havia passat en la Revolució Cultural? Sabien que si fossin xinesos el més probable és que els haguessin matat a cops de pal en un carrer? O pensaven que res d'això podria afectar-los a ells? No ho sé, però ara que fa cinquanta anys de tot allò ?se?gueixo fent-me aquestes preguntes.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema