En aquesta vida és possible (impossible is nothing) tenir patrimoni i ser anticapitalista; posseir una segona residència i professar comprensió amb grups que defensen col·lectivitzacions i aclamar-los, fins i tot. O és que tots els que tenim una hipoteca, anem en cotxe i tenim Internet a casa estem del costat del capital i ja no podem ni pensar, ni dir, ni fer determinades coses? En tot cas això és el que volen els capitalistes de soca-rel, a qui els molesta l'opinió dissident.

Cert, a cop calent ser de la CUP i tenir finques i terrenys grinyola (només cal fer un volt pel Twitter i veure el xàfec que els ha caigut als germans Salellas, l'un diputat al Parlament i l'altre regidor a Girona i diputat provincial). De la mateixa manera que sobta que un socialista, per exemple, visqui a la part alta de Barcelona o al barri de Palau de Girona. O que algú d'esquerres prediqui l'ensenyament públic per als altres, mentre duu els fills a la concertada.

En aquest sistema, apostar per idees progressistes genera més conflictes. La dreta, en canvi, és molt més clara i això la fa molt més perillosa (i efectiva). Si fos per la dreta, no hi hauria res (o gairebé res) públic i ningú no es moriria, perquè amb la coherència es pot anar a tot arreu.

L'esquerra, en canvi, acostuma a pecar de certa manca de vehemència a l'hora de fer segons quins plantejaments, per allò de les contradiccions. I quan surt de l'armari, els guardians d'allò conservador li mosseguen el taló d'Aquil·les sense pietat.

Persones com els Salellas Bros. -té nassos que s'hagin de passar la vida demanant perdó per haver tingut els pares que els van parir-, siguin de casa bona o de classe marginal, són necessàries. A vegades tenen raó; d'altres no tanta i en ocasions patinen. Però són un mal de cap, un dolor al ventre per a la dreta, tant coherent, ella, amb els seus principis.