en precampanya

04.06.2016 | 00:00

Hem entrat en el mes de juny amb la precampanya ja caldejada. Des del primer minut Rajoy va buscar forçar unes noves eleccions, conscient que no tenia prou suports per presidir el Govern. El seu enroc ha permès visualitzar la dificultat d'establir aliances alternatives al PP -no en va segueix sent el partit més votat- i també l'enorme desgast que pateixen els socialistes. La ferida del PSOE és tan profunda que no s'entreveuen sortides per a Pedro Sánchez. Sigui quin sigui el camí que adopti, a curt termini no pot obtenir cap resultat favorable. Pactar amb la dreta equivaldria a reconèixer que s'ha equivocat en tots aquests mesos i alimentaria el discurs anti-establishment de Pablo Iglesias. Pactar amb Podem i les seves confluències -sobretot, si arriba a succeir el sorpasso, ni que sigui en vots- suposaria assumir una posició subordinada de molt difícil encaix amb el pes històric del PSOE. No hem d'oblidar que, en positiu i en negatiu, la democràcia actual espanyola és, en gran mesura, conseqüència directa del pes i del paper del partit socialista des de la Transició fins als nostres dies. La inserció a Europa i a l'Aliança Atlàntica, el desenvolupament autonòmic i l'Estat del Benestar resulten impensables sense els governs del PSOE -i, en menor mesura, també del PP-, i el seu actual eclipsi ens convida a pensar que ens trobem davant d'un moment important de fractura política. Tot i les eventuals aliances de govern en l'administració local i autonòmica, el PSOE i Podem són mons ideològics incompatibles, gairebé antagònics si es mira més enllà de la retòrica immediata. Votar el PSOE vol dir confiar en el valor de les institucions democràtiques que s'han consolidat en aquests quaranta anys, des de la signatura de la Constitució del 78. Vol dir apostar per la continuïtat d'un projecte de convivència que no es vol rupturista ni divisori. Votar a Podem, en canvi, implica la voluntat de superar el marc actual i de construir una cosa nova, des de premisses molt diferents. Com va succeir el passat 20 de desembre, en aquestes eleccions generals es dirimeix quin model d'Espanya preferim i com castir-lo.
És probable que del 26 de juny en sorgeixi un país encara més complicat i ingovernable, sobretot si -com apunten algunes enquestes, no totes- el PSOE queda reduït a cendres. Però, sigui quin sigui el cas -una pujada relativa dels populars o un resultat més positiu dels socialistes o un nou ascens de Podem-, la qüestió fonamental es decidirà a Ferraz. Assumirà que no hi ha una altra sortida raonable per a l'estabilitat que una gran coalició? O, per contra, intentarà domesticar el difícil envit que li proposa Podem, amb el risc de veure's absorbit definitivament per l'esquerra radical? I, en aquesta disjuntiva, segurament serà Ciutadans l'únic partit que -per la seva posició- pugui exercir el paper rellevant de frontissa i que, per tant, exerceixi una funció de pont.
Cap país es pot articular sense ponts. O, el que és el mateix, sense un centre clar, definit, important. Potser aquesta va ser la gran lliçó de la Transició: la necessitat de trobar punts en comú en la realitat social i no en els maximalismes ideològics. La realitat, en aquest sentit, actua com una cotilla fonamental, importantíssim que, si s'ignora, acaba per corrompre definitivament les virtuts i els valors d'una societat. El fracàs -com subratlla el professor Gregorio Luri- només es justifica dins d'un relat d'èxit. Si no és així, destrueix definitivament al que el pateix, ja sigui un individu o una nació.
Hem entrat al juny amb la precampanya ja en marxa i amb gran temor a la reincidència. De desembre a juny s'ha escenificat un fracàs del parlamentarisme, a l'espera que ara, aquest mes, els espanyols optin per una solució diferent, més clara. Segurament, les urnes no faran més que intensificar les tendències prèvies. Un parlament fragmentat ens parla d'un país fragmentat i també de la necessitat de tornar a un sa realisme. Al final, el que una societat necessita és arquitectura, punts de suport, creences compartides, respecte a les lleis i les normes, equilibri, pactes i cessió. Aquest impàs ja s'està allargant massa.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema