Ja Aristòtil va advertir que la democràcia havia de ser objecte d'exquisides cures per evitar que degenerés en oclocràcia, o govern de la torba, de la multitud. El mateix va recomanar fer amb la monarquia, per impedir que derivés en tirania; o amb l'aristocràcia, per frustrar que es degradés en oligarquia.

El més nefast de tots els sistemes polítics, per a ell, venia donat per l'oclocràcia, en la qual mana una massa manipulada demagògicament o, en definició de Polibi, "la tirania de les majories incultes i l'ús indegut de la força per obligar els governants a adoptar polítiques, decisions o regulacions desafortunades". En paraules posteriors de Rosseau, amb això se ?substitueix la voluntat general per una altra de creada a impulsos de la propaganda i de les seves sofisticades tècniques de manipulació social. O, el que és el mateix: amb l'oclocràcia es canvia racionalitat per desraó.

La constant apel·lació "al poble", "la gent", pels moderns oclòcrates, pretén el mateix que en temps clàssics: aconseguir el poder a través d'accions populistes que incideixin en emocions irracionals, sentiments, somnis, pors, sensacions, qüestions estètiques o venjances que nul·la relació guarden amb els reals interessos dels ciutadans. L'abús dels mitjans de comunicació amb l'artera finalitat de servir com a altaveu persistent a aquesta retòrica superficial, segueix sent la clau per imposar el nou règim, en el qual la desinformació regna i s'imposen per damunt de tot els astuts càlculs d'imatge.

A diferència de les fórmules tradicionals, però, en l'actualitat els destinataris de la demagògia barata ja no són les hordes ignorants, fàcilment manipulables. Ho són societats en les quals la formació superior està molt estesa i en què els índexs de coneixement són, oficialment, raonablement alts.

La decadència de la democràcia produïda en aquest nou escenari, per tant, posa en dubte la qualitat del nostre sistema educatiu, que no ha sabut conjurar el perill que cada vegada més persones, especialment joves, sucumbeixin al miratge del populisme. No és comprensible que l'oclocràcia es produeixi avui precisament en una població amb tants títols acadèmics penjats de la paret, per més que hagin avançat els mètodes de manipulació social en mans dels demagogs. El creixement sostingut d'aquestes propostes electorals a lloms d'il·lusions i passions, de rampells i irracionalitat, amb tan pobra atenció a les receptes que poden permetre la solució dels principals dilemes, sorprèn en un context de tanta preparació intel·lectual amb tant reflex estadístic.

El pitjor d'aquesta realitat, però, no és que l'oclocràcia arribi en aquestes inèdites condicions, encara que això resulti tan perniciós i preocupant. Ho és principalment que, d'acord amb la teoria del cicle polític atribuïda al propi Polibi, a aquesta greu degeneració de la democràcia acostuma a seguir un sobtat retorn a la monarquia, en la qual immediatament s'engendra la tirania, que és el que ha vingut succeint des de l'Imperi romà.

Aturar aquesta degradació passa, doncs, per potenciar la voluntat general que suporta tota democràcia, subratllant amb insistència el que resulta essencial i el que és intranscendent, el que s'ha de prendre amb serietat i el que no, el que és una presa de pèl i el que no ho és.

En cas contrari, preparem-nos per al compte enrere.