Hola. Avui m'estreno al Diari de Girona. Amb un article d'opinió setmanal. El director m'ha dit que sortirà cada diumenge si ho faig raonablement bé, o si no m'oblido d'escriure'l. I n'estic molt content. Perquè quan confien en mi, em fa l'efecte que el món gira una mica més rodó. I m'omplo d'agraïment.
Tinguin la bondat, doncs, d'en primer lloc deixar-me que em presenti. Perquè crec que tots vostès tenen dret a saber qui els opinarà des d'aquí, d'ara en endavant. Em dic com el que signa, escric en revistes de prestigi com l'Avenç i la Revista de Girona, he publicat i he girat una quantitat considerable de prosa en llibres diversos, em guanyo la vida fent d'antropòleg i de professor. I em pagaran quaranta euros nets per cada article, dada que vull que sàpiguen, ara que la transparència és divisa i ara que el diner no arriba gaire enlloc. Gràcies.
Fa uns dies em donaven l'okey al diari. Acte seguit em vaig posar a escriure EL MEU PRIMER ARTICLE D'OPINIÓ. Triomfal i catxes. Però a partir del primer punt i seguit, les lletres van començar a fugir de la pantalla del portàtil. A la desbandada. Perquè, opinar sobre què? Però si n'anem embafats, d'opinió em vaig dir. Les xarxes socials, els diaris digitals i de paper, els blogs, ràdios i canals de televisió, i tertúlia eternal als bars dels aturats. Al país hi tremolen més opinaires (i opinòlegs) que no pas contribuents. A més a més n'hi ha de bons. És a dir: no ens en cal cap més.
Però a mi em fa il·lusió escriure en un diari. Per tant, vaig pensar que potser es tractava d'una qüestió d'ofici. Que del bloqueig inicial se n'havia de dir inexperiència. I conseqüentment vaig actuar. Vaig preguntar als amics del gremi. En concret els vaig demanar com s'escriu un article d'opinió. En Xavier Cortadellas de la Bisbal, l'Eva Vázquez de Salt i en Sebastià Roig de Figueres, tots tres bregats, tots tres em van dir més o menys el mateix: tenir columna pròpia és un privilegi i el capitell és escriure amb llibertat sobre qualsevol tema. Llibertat entesa en termes d'una petita gran sinceritat.
Vet-ho aquí. Va ser pensant en la llibertat que em recomanaven, que un rosari de temes em va venir a l'occípit. Un florilegi sense cap ni peus. Només els participo de les primeres idees, perquè vegin com n'és de difícil triar quins cavalls de batalla embridarem amb les regnes de l'opinió: el monument tortosí a la violència, les escaramusses a la Vila de Gràcia, els pressupostos d'en Junqueras, la infàmia que es construeix al cim del penya-segat de la cala del Golfet (Calella de Palafrugell), els atacs al gironí Benet Salellas (diuen que per antisemita) i els atacs al seu germà petit en Lluc (diuen que per folrat), Donald Trump, i els germans Roca. Ja ho veuen.
Dit això, i a les engires de la magnitud de l'empresa opinar, em permetran, desitjo, que el primer paper de la meva nova faceta sigui, i prou, una carta de presentació. I una sola decisió: tractar-los a tots vostès de vostè.
