Ens hi juguem el futur; Dret a decidir

05.06.2016 | 00:00

Sí al futur de les empreses i dels treballadors de Tarragona", aquest era el títol de l'acte al qual vaig assistir dimarts en aquesta ciutat. L'acte era la denúncia per part de la societat econòmica tarragonina de les mancances en infraestructures de transport i del preu de l'energia, conceptes que fan perillar fortament la continuïtat de la indústria en aquella demarcació. Fa poc Ercros ha decidit tancar a Flix per culpa del preu elevat de l'electricitat, fet que repercutirà en el tancament d'altres empreses que necessiten el clor com a component important en la seva fabricació. Tota la indústria química i petroquímica de Tarragona està en perill i els ciutadans comencen a estar preocupats per la manca d'accions. "Si les coses van malament les grans empreses es deslocalitzen, però nosaltres ens quedem sense feina", em deia un assistent a l'acte.
A l'aula magna de la URV hi vam participar el rector, Josep Anton Ferré, i tres ponents, cadascú especialista en una matèria. L'Ignasi Sayol, president de la Fundació ICIL, va explicar que la logística té un pes del 12% en l'economia catalana i que cal augmentar l'eficiència logística per ser més competitius, crear més intercanvi modal, raó per la qual el tren és un compo?nent bàsic entre el vaixell i el camió. Josep M. Rovira, director general de Feermed, va posar al corrent com es troba el corredor mediterrani, deixant clar que és molt escèptic en la seva evolució: "Les mancances tècniques en els projectes ferroviaris pendents d'executar (com el tercer fil) són escandaloses i s'hi han pres decisions absurdes". Finalment jo els vaig explicar les raons per les quals el país té preus elèctrics més elevats que els dels veïns, basades en decisions errònies preses des de l'any 2006, afavorint les companyies elèctriques i penalitzant els consumidors.
Mentre anava escoltant en Josep M. Rovira m'anava convencent que no hi ha res a fer, que el problema no és econòmic, és filosòfic i geopolític. Com pot ser que davant la gravetat del que s'exposa sobre la supervivència de la indústria química de Tarragona, la més gran de l'Estat, bàsica per al conjunt de l'economia espanyola, no s'actuï de forma urgent i contundent? Només tinc una resposta, perquè el problema queda massa lluny del lloc on es decideix, però no de forma geogràfica, que també, vull dir lluny pel costat mental. Tants despropòsits en el corredor mediterrani mentre es continuen posant línies ?d'AVE en llocs on no hi ha prou passatgers només s'explica perquè es desconeix profundament el món de la producció. I així va ser com va començar la meva exposició, explicant que molts polítics són incapaços d'entendre com funciona el món de la producció i per això no es prenen decisions encertades ni a temps en el món de la logística, de l'energia i de la formació laboral. En un gràfic que vaig posar comparant el preu de l'electricitat per a pimes entre països europeus es podia veure com el preu de mercat és força semblant però és en l'apartat de costos de transport i altres on hi ha la diferència. El país més malparat és Itàlia, on el preu final és més del doble del preu de mercat. A Espanya el preu és un 25% més alt del preu de generació, fins 95 €/MWh. França, amb un preu de generació baix, d'uns 45 €/MWh, té el preu final de 85 €/MWh El cas més paradigmàtic és el d'Alemanya, on el preu de generació és com el de França de 45 €/MWh però a canvi el preu final és de 130 €/MWh. Llavors, com pot viure la gran indústria química alemanya? Perquè només paga el preu de generació, queda exempta de les taxes que afecten la resta de la societat. És un e?xem?ple de com un país actua per fer possible el manteniment de la seva indústria, tenint clar que a partir de la indústria bàsica es possibilita l'existència de la resta de la indústria manufacturera. D'aquí neix la idea que no hi ha res a fer, que des de Madrid no es veu la gravetat de la situació, que tècnicament no donen la talla que es necessita, que els interessos del país sembla que no passen per la indústria, i el pensament es va anar estenent a la sala. El moderador ens va preguntar què calia fer davant aquest panorama. "O decidim ?nosaltres o no hi ha futur", va dir l'Ignasi Sayol, "En les condicions actuals les empreses no volen fer noves inversions aquí perquè la rendibilitat no està assegurada", va dir en Josep M. Rovira. "Si després de 100 o 200 anys intentant influir en la governabilitat d'Espanya, no ens n'hem sortit, què fa pensar que ara ho arribarem a fer? La solució només pot ser marxar i fer el camí sols" vaig afegir jo, afirmació que va agradar al públic de la sala.
A la fi de l'acte es va llegir un manifest de consens entre les patronals i sindicats de Tarragona on es posa en relleu les dificultats i on es fa una denúncia en consens de tots els actors. El que passa és que Tarragona no és una demarcació que estigui gaire per la independència, on els lligams d'alguns empresaris amb Madrid són molt forts. Per això va ser molt important fer veure que el problema només es pot resoldre si les decisions es prenen des del territori mateix. El declivi industrial anirà pesant sobre l'economia tarragonina cada vegada més. Començo a tenir clar que no veurem el corredor mediterrani tal com el tenim al cap i dubto que algú sigui capaç de posar el preu de l'energia competitiu a la química de Tarragona, vist el nivell que hi ha hagut al ministeri en els darrers 20 anys.
Per tant, la indústria reclama també el dret a decidir sobre les inversions al territori. L'Estat ens va a la contra i la solució, doncs, només passa per un canvi profund i d'arrel de les estructures actuals que ens porti a la creació d'un nou estat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema