Per molts anys!

El Girona FC reuneix més de 300 exjugadors en la celebració del seu 85è aniversari i supera ja la mitjana d'esperança de vida de les gironines

06.06.2016 | 09:52

Segons dades estadístiques, els gironins, en néixer, tenen una esperança mitjana de vida que supera els 83 anys, que són 80 en el cas dels homes i 85 en el cas de les dones. Prenent aquesta darrera dada, la femenina, que es més agradable, el Girona FC va celebrar divendres l´acte central del seu 85è aniversari superant exitosament aquesta fita i reunint mes de tres-cents cinquanta jugadors, entrenadors i presidents de la seva història. Un èxit de convocatòria en un moment dolç esportiu i institucional, tot un símbol de retrobament, no només físic, sinó de l´actitud que ha d´emprar l´entitat que ara presideix en Delfí Geli: el futbol gironí sempre ha de tenir al Girona FC el cap i casal que els aixoplugui a tots.

Quan vaig arribar dijous al Mas Marroch pensava que la trobada amb els coneguts em serviria per explicar-ho avui diumenge. Quan portava cinquanta retrobats, els quals feia molts anys que no veia, es va demostrar una tasca impossible. Això li passava a tothom quan descobria una cara familiar darrere un físic a vegades amb més panxa i menys pèl: «tu ets en...». Als cinc minuts, parlaven entre ells com si encara estessin al mateix vestidor.

Les generacions, poc a poc, es barrejaven perquè sempre algú feia de pont entre les dues o tres que coincidien amb la copeta a la mà. Vull reproduir un diàleg que crec que és molt simbòlic quan, gairebé al final de la festa, es dissolia el grupet dels entrenadors.

Bàsicament parlaven en Pablo Machín, l´actual entrenador, i un home que ho ha estat tot en el Girona: jugador, entrenador, secretari tècnic, mànager, president en funcions i, sobretot, un savi del futbol: en Xavi Agustí. Provocat hàbilment el tema per Raúl Ruiz, exjugador del Girona i comentarista de la segona divisió a Canal+, en Machín li va preguntar a en Xavi per la seva tesi del perquè i com, quan un partit es complica i l´entrenador no sap què fer per redreçar-ho, per encertar s´han de fer les coses al contrari del que està demanant el públic.

La deliciosa conversa, plena d´ironia i d´experiències, l´escoltàvem en silenci en Jordi Danés i jo, essent curiosament ell qui em va substituir fent la crònica dels partits de fora del Girona quan ho vaig deixar en marxar a viure a Madrid a mitjans dels vuitanta. Bé, jo no vaig jugar amb el Girona (això ho va fer el meu pare Arseni Bosch), però vaig anar a l´acte perquè el club em va demanar que participés en una conversa amb en Josep Maria Fonalleras (a qui demano perdó perquè el vaig deixar gairebé sense temps) per entrar al terreny anecdotari en la meva faceta de periodista esportiu. Des de l´any 1977 fins al 1985, primer a Gerona Deportiva i a Ràdio Girona, després també al diari, poc a poc en Narcís Planas, potser l´home més important del periodisme esportiu gironí dels darrers 50 anys, va fer-me la confiança que sempre li agrairé d´encarregar-me les entrevistes a jugadors i entrenador dels partits a Montilivi i de fer la crònica i reportatges dels partits del Girona als camps de fora.

Quan érem a segona B, es creuava tot Espanya en autocar. Jo viatjava amb l´equip; de fet, em feien el favor d´aturar el bus ja de retorn perquè pogués trucar a la ràdio des d´una benzinera de carretera. Aquella familiaritat –alguns ho qualificarien d´endogàmia– va portar al fet que, essent jo un fix durant set o vuit anys dels desplaçaments, acabés tenint fins i tot alguna temporada fitxa de jugador per si algun dia calia...

En Lluís Pujolrás, Gerard Gatell, Pepe Pinto, Emilio Aldecoa, Vicenç Sasot, Luis Costa i fonamentalment per la seva durada Alfons Muñoz, el que més partits ha dirigit al club, n´eren llavors els entrenadors. Tanco amb en Waldo Ramos, perquè el meu darrer partit com a cronista fou el seu primer com a entrenador del Girona. Una trajectòria periodística que havia començat anys abans, curiosament, amb el partit homenatge a qui ha estat el gran capità del Girona, internacional olímpic, l´Isidre Sala. Saturat d´emocions i records blanc-i- vermells, ahir vaig fer un petit recorregut sentimental gironí mentre feia els meus deu quilòmetres diaris caminant: la Rambla, on el club fou fundat i on també hi tenia la seva seu amb balcó per onejar la bandera els diumenges que es guanyava o s´empatava fora.

Era un dels pocs codis informatius en un temps on havies d´esperar que l´Ernest Mascort donés els marcadors a Ràdio Girona o comprar la fulla amb el resultats davant del Royal o llegir la pissarra del Doble Set o del Bons Aires. Vaig pasar per tots aquests racons, per Vista Alegre i Montilivi, fins acabar a casa i tenir a les mans els llibres de la història del club escrits pel seu gran cronista, jugador i capità, en Jaume Curbet i Boj. Pensava que vivim un moment dolç, han estat 85 anys en què han passat tota mena de coses, entre elles etapes de molta precarietat. És cert que al futbol modern ja no es pot anar amb una espardenya a cada peu i això està canviant per bé, però no es farà res si no és TOT Girona qui es posa al cantó del club i l´entitat al front de TOT el futbol gironí. Aquesta és la gran lliçó de l´aniversari.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema