En el Llibre Blanc de la BBC hi figura una frase amb la qual molts voldrien cisellar amb lletres d'or el veritable compromís públic amb les audiències: "Qui es posi amb la independència de la BBC tindrà assegurada la baralla de la seva vida". Si hi ha una cadena pública de televisió amb la seva reputació fora de perill és la britànica. Almenys així ha estat durant dècades. Però a partir d'ara les coses poden canviar, i la BBC pot començar a semblar-se a la resta de les televisions del planeta per causa de l'intervencionisme polític.

El Govern britànic que encapçala el primer ministre David Cameron va anunciar recentment les reformes més profundes en dècades a la corporació de notícies, incloent la reestructuració de la seva Carta Orgànica i l'abolició del BBC Trust que ha romàs durant dècades al capdavant del conglomerat. En el seu lloc, es crearà un comitè directiu, controlat per Ofcom, l'ens regulador extern dels mitjans. Alguns dels integrants d'aquest òrgan directiu seran nomenats, al seu torn, directament pel Govern i més de la meitat seran contractats per la mateixa cadena.

La lluita de la corporació pública de notícies per defensar-se de les ingerències externes no és nova: es remunta als temps en què la BBC, incipient, i amb John Reith en primera línia, va resistir les envestides de Winston Churchill, llavors ministre d'Hisenda. Va succeir el 1926 durant la vaga general i va servir per establir les bases de la futura manca d'entesa que d'ençà d'aleshores permetria fer de la independència de la cadena un assumpte més que proverbial. Churchill tenia encomanada la propaganda del Govern i, en aturar-se les rotatives a Fleet Street i aturar els diaris nacionals, va creure arribat el moment d'utilitzar la BBC contra els vaguistes. Per no perdre contacte amb el seu vell ofici de periodista, Churchill publicava un full diari, la British Gazette, i comentava cridant que seria una monstruositat no recórrer a la ràdio pública per obtenir el major rèdit possible. Mentrestant, Reith, director de la corporació, resistia l'assetjament com podia. Per a ell, negar-se al fet que la cadena de notícies fos un aparell de propaganda era una qüestió d'honor. Les informacions, al seu parer, havien de ser autèntiques i imparcials.

Naturalment no era la seva pretensió desafiar obertament el Govern, de manera que va ajudar el primer ministre Stanley Baldwin a escriure les paraules que va dirigir al país en aquells moments d'angoixa i no va permetre parlar per la ràdio a cap dels dirigents de la vaga. Però tampoc es va posar a disposició de Churchill per rebentar la protesta. Es pot dir que no va quedar bé amb ningú excepte amb la seva dignitat en no deixar-se manipular. Per a alguns sindicalistes, la BBC va esdevenir la "British Bullshit (mentida) Corporation". Churchill va considerar a partir de llavors Reith una persona no grata. I a la ràdio britànica, un mitjà l'antipatia per al qual no faria més que augmentar amb l'arribada de la televisió, com explica el periodista Michael Cockerell en el seu llibre sobre les tempestuoses relacions de la cadena pública amb els primers ministres de la seva Graciosa Majestat.

Efectivament, les turbulències no es van aturar amb els conservadors Harold McMillan i Alec Douglas-Home. Ni amb el laborista Wilson, ni amb James Callahan, que per guanyar-se la simpatia del públic preferia els entrevistadors que feien preguntes molestes com el que el va portar a respondre "Crisi?, quina crisi?", la frase que li va costar les eleccions el 1979 quan la lliura es desplomava i el Regne Unit sobrepassava la xifra d'un milió i mig d'aturats. Van aconseguir cert èxtasi amb Margaret Thatcher, que va dir allò que el ministre de l'Interior i ella creien que havia arribat l'hora que la BBC posés la seva casa en ordre. Les batalles per controlar el que s'emetia van seguir lliurant-se entre el 10 de Downing Street i la radiotelevisió pública. En l'actualitat, el paradigma pot deixar de ser-ho després d'una guerra de gairebé cent anys per la independència.

Fins ara -la situació pot canviar a la tardor quan el projecte legislatiu arribi a Westminster- els membres del BBC Trust eren nomenats pel Govern, però no es buscava reproduir en ell els equilibris polítics del Parlament. La seva missió consistia a vetllar perquè la BBC complís les obligacions derivades de la Carta Orgànica i l'acord financer que l'acompanya. Ells estableixen els objectius de servei públic i garanteixen la independència i viabilitat financera. Els membres del BBC Trust resulten en general difícilment influenciables: si un polític els pressiona, queda en evidència. De la mateixa manera que el director general es lliura de les connexions que lliguen al Govern per, un cop nomenat, defensar els interessos de la BBC, i encara que això signifiqui enfrontar-se a l'Executiu. Al director mai se li acudiria forçar un periodista a fer una informació sota un biaix polític determinat. Com veuen, igual que aquí.

L'exemple més recent el tenen en l'etapa de Blair, quan el director general, Greg Dyke, i el president del BBC Trust, Gavyn Davies, tots dos simpatitzants del Nou Laborisme, van dimitir, però, arran de la pressió governamental per les informacions emeses sobre les armes de destrucció massiva a l'Iraq.