En el seu llibre El chantaje intelectual, el sociòleg Ignacio Sánchez Cuenca al·ludeix a la lectura dels diaris com un factor determinant en la incidència de la corrupció. Una societat més i millor informada, ve a dir, redueix el marge de maniobra dels polítics corruptes que se senten vigilats. Per contra, si ningú s'ocupa de fiscalitzar públicament el que fan, aquest marge s'eixampla.
L'afer no és nou, Walter Lippman en va alertar fa temps. El periodista americà més influent de la història sostenia que la qualitat de les notícies a la societat és un indicatiu de la seva organització. Anys més tard segueix sent igual que llavors, amb la particularitat que les facilitats per corrompre han augmentat quantitativament per la pròpia dinàmica de creixement del món. Tornem doncs a abraçar al vell adagi: més premsa, menys corrupció. Però per a això cal comptar amb la credibilitat dels lectors que en ocasions han pogut veure's defraudats per l'afinitat entre el poder i certs mitjans. Independentment de qualsevol observació cínica, la missió sagrada d'aquest ofici és informar i dur a terme una recerca conscienciosa de la veritat. El primer objectiu dels que fan diaris, de paper o digitals, el suport en aquest cas és el de menys, hauria de ser el periodisme de qualitat dirigit a lectors de qualitat. L'èxit de les democràcies, la neteja del joc, depenen en gran mesura de la vigilància de la política i de l'economia que han exercit i exerceixen les redaccions dels diaris.
El periodista busca fets, els explica als ciutadans i, mitjançant l'anàlisi, aquests formen una opinió pública. Si l'opinió pública és exigent, les possibilitats del corrupte d'ocultar-se lògicament es redueixen. Ja ho saben, notícia és allò que algú no voldria veure publicat.
