Ja ens imaginàvem que fer pressupostos era el més semblant a fer equilibris damunt d'una corda fluixa. Però no ens haguérem pensat mai que el Parlament acabaria sent un circ de tres pistes, atapeït de salts mortals, llançaments de ganivets, rugits ferotges i jocs de mans amb cartes. Ara només falta que Kevin Spacey hi faci un cameo.
Naturalment, qualsevol grup polític té tot el dret del plurivers a discrepar de les propostes del govern. I així ha de ser. I aquestes diferències, s'han de poder debatre amb la resta dels grups del Parlament. Però això de dir "Com que aquests pressupostos no m'agraden, els llenço directament a les escombraries", sense ni arribar a comentar-los davant de la població, és una bestiesa. Tots aquests tripijocs només transmeten una sensació de desencís i de pèrdua de temps als ciutadans. I deixen el procés força tocadet. Ara mateix, la construcció de la república sembla un miratge a anys llum de distància. Si aquells que volen dissenyar unes estructures d'Estat no es posen d'acord a l'hora d'embastar uns pressupostos, com volen ser capaços d'emprendre accions molt més ambicioses?
Fa poques hores, a Anglaterra, el president Puigdemont explicava que ens trobàvem a la fase 7 del procés de la independència. I que només ens faltaven tres graus més per arribar-hi. O l'home va tenir un atac sobtat d'optimisme, o disposa d'unes dades que la resta dels mortals desconeixem.
Jo no ho tinc tan clar. Però si continuem amb aquesta dinàmica tan estúpida d'estira-i-arronses, ens mereixem caure de culs a la casella del joc de l'oca que ens enviï de nou a la línia de sortida. Per burros.
