I tu, on aniràs?

"Heu passejat pels camps del voltant de Vilobí d'Onyar? Són aquí al costat i semblen la Toscana"

08.06.2016 | 09:41

Itu, on aniràs?". Al davant d'aquesta pregunta que es repeteix abans de cada estiu, abans de cada Setmana Santa i abans de cada pont una mica llarg no sé gaire què dir. Faig un somriure mig forçat i dic una mica de pressa perquè no em preguntin gaire res més: "em quedaré per aquí". Cares de llàstima i sorpresa a parts iguals i algun "ah, mira, també està bé descansar una mica, oi?, i estar per casa està molt bé, ehem, vaig a fer unes fotocòpies molt urgents".

Fa anys que em solc quedar per aquí perquè viatjar cada vegada em sembla més cansat i més estressant i menys apassionant. Quan era joveneta vaig fer un viatge llarg tota sola i crec que en algun moment de la vida tots hauríem de fer una cosa semblant: et dóna una visió del món més àmplia, un altre punt de vista, i t'ajuda a espavilar-te i a conèixer-te una mica més bé. També he fet viatges d'amigues -pocs- i d'enamorada -algun-. Però fa uns anys que la idea de viatjar per viatjar ja no em sembla gens seductora. Per diverses coses: la primera és que pel meu ritme vital he de marxar molts dies -setmanes, com a mínim- perquè el viatge comenci a tenir sentit. No m'agrada visitar una ciutat. Plantar-me al davant d'un monument o d'un el que sigui no em diu res ni m'ho ha dit mai. Les ciutats ja sabem com són perquè les hem vist infinites vegades -quan no existien les fotos o n'hi havia molt poques, segur que era diferent-. A mi el que m'agrada és muntar el campament en algun lloc i agafar rutines -anar a esmorzar cada dia al mateix lloc, començar a veure alguna cara coneguda-; anar al cinema, passejar. M'agrada, també, viatjar per anar a fer alguna cosa, i és pel mateix motiu que, repeteixo: no m'agrada visitar res. Així, si he d'anar a Lisboa, per exemple, perquè hi fan un congrés de no se què que m'interessa molt, entre xerrada i xerrada faré un volt i als vespres aniré a sopar i a fer una passejada nocturna i entraré a les llibreries i agafaré el ritme de la ciutat. Una meravella, així sí. Però només així: la idea d'anar expressament a veure una ciutat, me n'he anat adonant a poc a poc, per a mi ha perdut tot el sentit.

Hi ha persones que expliquen que han anat a l'Índia i que han trobat la pau. I jo penso: ostres, sí que l'heu hagut d'anar a buscar lluny! La setmana passada vaig ser a Mieres i us asseguro que allà la pau també hi és. El que passa és que és tan a prop que ens sembla una pau de segona. Heu passejat pels camps del voltant de Vilobí d'Onyar? Són aquí al costat i semblen la Toscana. Coneixeu bé els Pirineus? Canvio quinze dies a Cancún per tres estius sencers a Menorca, esmorzant cada dia al mateix bar i dinant algun dia amb la meva amiga menorquina que trobo tant a faltar. Heu estat pels poblets petits d'Extremadura? Una vegada una iaia extremenya em va obligar a asseure'm en una taula a menjar -no era l'hora de dinar ni de sopar ni res, només entràvem a casa seva a dir hola- i l'escena va ser digne d'una pel·lícula de l'Almodóvar. Aquí hi passen moltes coses, no cal anar tan lluny. I és més barat i sostenible!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema