El latifundista de la CUP

09.06.2016 | 10:08

La diputada Reguant, de la CUP, responia l'altre dia amb una mena de "depèn" a una pregunta sobre el dret a okupar segones residències. Els fabricants de titulars-ganxo i les xarxes socials ho van transformar en què la CUP proposa l'okupació de segones residències. I com a resposta es divulga per les mateixes xarxes la declaració pública de béns del diputat Salellas, que resulta ser titular de dos habitatges i unes quantes feixes a pagès. Ole.

Si això és un debat polític, no anem bé. Però és molt gran la temptació de negar a l'adversari el dret a defensar les seves idees, en lloc de prendre's la molèstia de discutir-les.

Durant la Il·lustració francesa, molts capdavanters de la causa de la igualtat i la llibertat eren aristòcrates que devien les seves fortunes als molts segles de desigualtat i servitud de l'antic règim. Haurien d'haver callat? Sortosament, no van fer-ho, i amb els seus recursos van contribuir al progrés de la Història. Justament perquè eren rics i tenien temps i mitjans, havien llegit, estudiat, discutit, i arribat a certes conclusions sobre el que era millor per a tots plegats. En canvi, les masses empobrides no tenien aquests recursos intel·lectuals, necessaris per transformar les revoltes en canvis profunds.

Qualsevol proposta sobre els límits del dret a la propietat s'hauria de debatre a partir del seu contingut, de la realitat del país i de les fites que la societat es proposa aconseguir. I si ens sembla que qui ho defensa hi sortiria perdent, ja s'ho farà.

No ens hem de preguntar si Salellas té o no té segona residència, sinó quantes famílies catalanes en tenen i, per tant, si tenir-ne és un luxe asiàtic de multimilionari o un hàbit general de les classes mitjanes i de molts obrers i menestrals. També ens podríem preguntar si amenaçar les segones residències contribueix a fer que els catalans tinguem ganes de treballar més i millor o si ens convida a la mandra. Aquest debat s'inscriu en un altre de més ampli, que té a veure amb el fet que ja són les classes mitjanes, i no les grans fortunes, les que aguanten les finances de l'Estat, i potser ja en tenen prou, de ser l'ase dels cops.

Però en aquest debat, negar a un propietari el dret a fer propostes revolucionàries és tan absurd com negar a un assalariat el dret a defensar el capitalisme, encara que ell no sigui ni Ortega ni Botín. L'assalariat pot pensar que a tots ens va millor així, i el propietari, que a tots ens anirà millor d'una altra manera.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema