La placa és de marbre i fixada a la paret amb claus de bronze, tot un estil ben solemne, de la seva època. És la reina entre les seves germanes i filles i netes que també retolen carrers de Girona. Fa patxoca, la placa, però encara en fa més la seva inscripció: "En sessió de 4 de juliol de 1906 l'Excm. Ajuntament acordà donar a n'aquest carrer el nom del fill i·llustre de Catalunya, fundador de les societats corals, Joseph Anselm Clavé, col·locant-se en memòria la present làpida a 4 de novembre del mateix any". La primera singularitat de la placa, que ara farà els 110 anys, és aquesta supervivència perquè essent com és un manifest catalanista i en català, ben curiosament va ser respectada i no va rebre la persecució governativa contra les llengües que no fossin el castellà. Al mateix carrer, el bar Royal es va haver de dir bar Rosal.
Josep Anselm Clavé (1824-1874) és una figura eminent, polític, escriptor, periodista i músic, que posa fe en el compromís cívic i a l'edat de 21 anys crea una agrupació coral, ferment d'un capítol històric de la música catalana; els treballadors ja no van tant a les tavernes i van a cantar als cors que es van fundant, llavores de la Revolució Industrial; a cada vila es poden incorporar molts homes als "Cors Clavé" que arriben a federar un centenar d'entitats. Aquell esperit creatiu de Clavé es veu acompanyat en altres àmbits per altres personalitats que fomenten i apleguen afeccions de gran diversitat com són l'excursionisme, la dansa, el col·leccionisme, els gegants, els castellers, el sardanisme, el teatre amateur i molta cosa més. És un conjunt honorós, la cara riallera d'un tarannà català que estima aquesta terra. Potser els sociòlegs ens explicaran la ratlla subtil que pot haver-hi entre civisme i patriotisme. Les bones voluntats varen portar una promoció social -Serra i Moret en deia un "refinament" de les masses proletàries- que ha estat el nervi de la definició com a poble amb personalitat molt pròpia. S'ha pogut afirmar que els grans processos de renovació de Catalunya són culturals, a banda de polítics. També s'ha dit que la força cívica dels catalans ha estat decisiva en tots aquells moments que han calgut tornar-nos a alçar, malgrat tenir-ho tot en contra.
I si tenim el convenciment que les formes culturals, tradicionals, heretades, són el millor fonament de la societat civil per progressar, ens caldrà aprofundir, aprendre, tots aquells missatges que ens envien les èpoques pretèrites, com proclama la placa del carrer Josep Anselm Clavé, cantonada carrer del Nord, a Girona.
La cultura popular i tradicional continua molt viva i persistent, ben fidel a aquell esperit que els nostres avantpassats varen iniciar, com un vertader signe del poble català. Les associacions que actualment treballen en aquest sentit marquen testimoni de perseverança, tot i que en alguna circumstància ensopeguen amb alguna gestió política que pot no comprendre les atencions que requereix la cultura popular i tradicional. Caldrà anar recordant que al Congrés de Ciutats Educadores (Barcelona, 1990) s'acordà que les ciutats fomentaran que "la ciutadania aculli i realitzi tant iniciatives d'avantguarda com de cultura popular i tradicional". Per part dels gestors polítics, al peu de la lletra, no seria correcte, per exemple, que fossin subvencionades sempre les iniciatives d'avantguarda i que en canvi no rebessin subvenció les audicions de sardanes. El patrimoni cultural mereix una atenció delicada i constant. El conreu de l'arbre de la nostra cultura si no el fem els catalans no ens el farà pas ningú.
Memòria de Josep Anselm Clavé, per molts anys.
