Indiferent a l'absència d'un govern amb comandament al BOE, l'atur acaba de caure per sota dels quatre milions: xifra que no es recordava aquí des de l'any 2010. Hi haurà qui atribueixi precisament tan feliç dada a l'actual situació d'interinitat en la Moncloa, però tampoc cal ser injustos. Simplement, tot el que puja tendeix a baixar, i viceversa.

Espanya havia sofert una descomunal crescuda de la desocupació entre els anys 2007 i 2011, quan la taxa d'aturats va escalar des del 8 al 22 per cent. Aquest període va coincidir amb el principi de la crisi a escala internacional, l'esclat de la bombolla immobiliària i el Govern d'aquell Zapatero que usava la seva persuasiva veu de baríton per informar els espanyols que no hi havia cap crisi. Fins que va arribar la comandant Merkel i li va fer parar la despesa en voreres i aplicar la tisora en els sous.

Si la caiguda -o daltabaix- de l'ocupació va ser llavors més dura aquí que en altres països, sembla lògic que la recuperació sigui també més ràpida. Es tracta de l'efecte rebot o, per ser exactes, la conseqüència d'un increment del Producte Interior Brut que ara mateix situa Espanya al capdavant de les nacions desenvolupades.

Per sorprenent que sembli, l'economia espanyola va créixer ?l'any passat un 3,2 per cent, enfront de l'1,7 d'Alemanya, l'1,2 per cent de França i el 2,3 per cent d'Anglaterra. I fins i tot va superar la puixança de potències tan consolidades com els Estats Units i el Japó, que només van aconseguir índexs del 2,4 i del 0,5 per cent.

El Govern de Rajoy s'ha afanyat a atribuir-se el mèrit d'aquest assoliment i, naturalment, està en el seu dret de fer-ho. Contra la fama de gandul que els seus adversaris pengen a l'encara president, la veritat és que no va parar de promulgar decrets i lleis -de retallada, la majoria- durant aquests últims quatre anys.

Alguna cosa cosa haurà tingut a veure tot això amb l'actual recuperació, per descomptat; encara que no és menys veritat que aquest èxit es fonamenta en la rebaixa de sous dels treballadors i el foment de la contractació temporal per setmanes, dies i fins i tot hores.

A falta d'una moneda pròpia, el que va fer Rajoy no va ser sinó devaluar les condicions del mercat de treball per la part que els toca als empleats. Així és com ha crescut en més d'un milió el nombre de gent amb ocupació durant els últims tres anys, tot a costa de reduir la quantia dels seus sous i fer més curta la durada dels seus contractes.

Millor una mala feina que cap, diran els més optimistes; i potser no els falti raó. Són les paradoxes de la feina i, sobretot, de l'atur: un fluid misteriós tan difícil d'entendre en el seu comportament com les factures que ens envien al cobrament les elèctriques.

L'economia, que es mou per cicles bíblics de vaques grasses i vaques magres, determina que tots els països del Primer Món -excepte Grècia i algun altre- estiguin sortint ara d'una crisi de dimensió internacional.

Uns creixen més que d'altres i, en aquest sentit, sembla lògic que Espanya ho faci a més velocitat després d'haver-se desplomat com ho va fer després la rebentada de la bombolla del totxo.

Res més lògic en un país d'extrems com aquest, que un dia dóna la majoria absoluta a Rajoy i al següent vota en massa Pablo Iglesias. Amb l'atur passa el mateix. Tot el que puja acaba per baixar: i en general, amb rapidesa similar.