Repartint, entre el dogmatisme exagerat i la independència per inèrcia

"Tenim davant l´objectiu més important que com a societat podem trobar-nos. La construcció de la República Catalana. (...) Em semblava que aquest era el punt de sortida compartit... ho recordeu?"

13.06.2016 | 12:41

Evitant entrar en una valoració particular del moment del debat pressupostari, aquest escrit intenta reflexionar sobre les relacions dels diferents actors socials i polítics, tot fent un esforç d´objectivitat des d´una inherent posició partidista.

De la culpa a la responsabilitat

Culpables. Com ens agrada poder dir que ja hem trobat el culpable. Segurament això, a la nostra cultura impregnada de tics i de tocs que beuen del dogma catòlic, apostòlic i romà, ens ajuda a anar passant.

Nietzsche ja es va esforçar a explicar l´origen del sentiment de culpa a partir de mecanismes de repressió que s´acabaven interioritzant en una agressió de l´home contra ell mateix.

En els processos polítics, com el que estem vivint i construint, no hi ha culpes ni culpables. Però el que tenim és responsables i responsabilitats. No en defugim... si us plau.

No en pot defugir ningú. I com que aquest ningú implica a tothom, començant per mi mateix, m´atreveixo a compartir algunes reflexions. Realment, també podeu dir que només és opinió..., certament. Però us asseguro que hi ha un procés d´anàlisi i una voluntat de sumar. Només sumant serem més. Evident, no?

El tractament mediàtic del "procés"

Qualsevol moment serà aprofitable pels múltiples retransmissors d´aquesta mena de partit per convidar als seguidors dels seus espais, ben legítims, a impregnar-se d´opinió. És interessant, però siguem prudents. Exigim-nos anàlisi i no ens conformem només a voler crear el nostre propi discurs en funció del que rebem d´aquests moments mediàtics. Podem descobrir que, sovint, es belluguen entre l´anàlisi periodística i la tertúlia. I que aquesta voluntat buscada en una mena de ball cada vegada més allunyat de l´ofici, a part d´unes estadístiques molt rendibles, ens poden deixar màximes que tenen la seva gràcia en el context, però que en el contingut... s´aguanten mínimament.

L´accés a la informació i a la quantitat d´aquesta que parla del procés és bàsica i democràtica... però ens obliga als receptors a un esforç intel·lectual que sovint no fem. Cal fer l´esforç d´analitzar i de passar-ho tot pel sedàs que ha de conformar la nostra pròpia opinió. Això també hauria de servir pels emissors dels missatges, però no m´allargo en aquest punt ja que el corporativisme és molt sensible a sentir-se ofès en nom de la llibertat d´expressió.

La capacitat i influència dels mitjans és un element molt potent. Tan potent com massa sovint interessat. És curiosa la coincidència de titulars, la reincidència d´opinions i la resistència a donar més presència a reflexions conciliadores. No parlo de donar veu, que per sort tenim uns mitjans al nostre país prou plurals en aquest sentit. Em refereixo a la presència i influència d´algunes interpretacions que sobresurten, exageradament, per damunt d´altres. És evident que és més entretingut i rendible l´enfrontament que l´entesa.

L´adaptació dels missatges polítics a la realitat dels mitjans

El missatge polític és, per definició, partidista. S´ajunten massa els tempos de competició electoral per poder gaudir de moments prou adequats per una acció política potent que limiti els missatges a la construcció i eviti la voluntat de destrucció.

Els actors polítics que han de jugar el seu paper a favor de la construcció de la República Catalana són clars i diversos. És evident que el missatge ha de ser, conseqüentment, divers. El que no és de calaix és que el missatge es basi en la resposta a qualsevol opinió de l´altre i no pas en la voluntat de proposar allò propi. I, és necessari, ni que sigui excepcionalment pel moment únic que volem viure, que deixem de costat el partidisme i ens dediquem a enviar missatges que obliguin als mitjans a ser tractats en "pro" de l´objectiu i no pas a facilitar el tractament d´aquest en clau de conflicte.

Només potser, ara és el moment

Serà una llàstima, però potser encara no és el moment de jugar, a totes, la carta de la independència. Potser ens hem precipitat a parlar de 18 mesos o a posar dates límit. Potser això també va ser un eslògan amb intencions partidistes.

Potser fins i tot m´importa poquet si el que vivim aquests dies ens permet superar una nova pantalla (ara està molt acceptat parlar de pantalles) i ens ajuda a entendre a tots plegats que aquest objectiu és massa important per recaure una i altra vegada en conflictes que sovint semblen excuses. Hem d´arribar, d´una vegada per totes, a un escenari on els actors polítics amb representació majoritària al Parlament es dediquin exclusivament a treballar plegats i a ser capaços de trobar una acció conjunta en el context d´una diversitat ideològica imprescindible. Tan rica que deixi a la comunitat internacional amb el peu canviat perquè el poble, que en essència és l´únic que és sobirà, no té dubtes. I per no tenir dubtes, s´ha d´intentar no crear-ne. Tan fàcil com això.

La transversalitat de l´independentisme

No ens enganyem. La primera partida que s´ha guanyat és que l´opció independentista s´ha convertit en transversal i compartida per una gran part de les persones que són Catalunya. Perquè, per sobre de tot, Catalunya som les persones. No parlaré de majories. Això, només hi ha una manera de saber-ho. Tothom ho sap.

Encara recordo el 2010 i el 2012, quan tornant de les manifestacions parlàvem, íntimament, que era imprescindible que, com a mínim, CiU es comprometés decididament amb la independència. Ens semblava que això seria definitiu. Doncs, sembla que no n´hi ha prou. CiU ja no existeix, Convergència és independentista i encara ens falta molta feina per fer.

Cal valorar positivament l´evolució de l´imaginari social. Val la pena, perquè és important fer memòria i perquè és bàsic per seguir caminant.

Collons! Que el meu pare fa quatre anys que és independentista! Que sempre he hagut d'escoltar que quan em fes gran em deixaria de tonteries. I ara compartim actes que reivindiquen aquest projecte d´Estat independent! I no el considero ni més ni menys independentista que jo. Només en som dos més en el projecte comú.

L´excusa dels pressupostos

Ara són els pressupostos. És evident que la CUP i JUNTS PEL SÍ, quan siguem un Estat normal, tindran molt difícil compartir uns pressupostos. Fins i tot, quan ho siguem, JUNTS PEL SÍ no tindrà, segurament, raó de ser.

Una excusa més per seguir jugant a la puta i a la Ramoneta. Us asseguro que hi ha moments que m´agradaria conèixer a la puta per saber si realment és gaire diferent a la Ramoneta. Segurament, la Ramoneta també tenia benefici i aquest provenia de l´ofici més antic del món. Prohibicions, persecucions i cremes públiques no han acabat amb ell. Exactament igual al que passarà amb la reclamació de Catalunya per ser una República independent.

Els pressupostos només són un motiu més per evidenciar que quan la pilota es juga al Parlament, és a dir, al camp de la política institucional, aquesta no va a la mateixa velocitat que al carrer. És com si la gespa estigués alta i seca.

M´esforço a pensar que aquest moment no és gratuït. No deixa de ser una passa més en el complicat i il·lusionant camí que ens hem decidit de fer. Ens estem coneixent i aprenent a tractar-nos. Aviat arribarà el dia en el que serem capaços d´arribar a acords des del respecte, l´empatia i la sinceritat. Sembla evident que aquest moment encara no ha arribat.

No passa res. Vaja, a part de gesticulacions exagerades i horitzons infranquejables; segons ens diuen, vull dir.

No passa res. A part del nerviosisme tan evident com normal de bona part de la gent que ha treballat per arribar on som ara –organitzant actes, participant localment de les consultes, manifestacions, etc.– i que no en té prou... perquè no hem arribat al final del camí.

No passa res. A part dels que encara no han entès que la dreta, el centre dreta o el neoliberalisme català s´ha de poder entendre amb els d´extrema esquerra, radicals o anticapitalistes per arribar a l´objectiu comú. No passa res. Arribarà un moment que deixarem de posar adjectius per intentar posar criteri. Treballarem per arribar-hi, com més aviat millor.

No passa res més que un temps preciós que serà ben invertit si realment ens escoltem mútuament i aprenem a arribar acords des de la divergència. Serà molt més democràtic i socialment productiu que fer-ho des de la tradicional conveniència o convergència.

Les debilitats i oportunitats de les parts

Junts pel Sí. Una victòria amb fracàs electoral. Per l´independentisme, el fet de tenir una llista que agrupa Convergència (entendreu que em limiti a posar aquest nom a l´espera de la concreció d´una refundació desitjada fins i tot per mi... que no en sóc) i Esquerra Republicana de Catalunya (em permetreu que reconegui el seu indiscutible caràcter independentista) és una bona notícia, en el sentit que dos projectes històricament enfrontats políticament fan coalició amb l´objectiu principal de la independència.

La història jutjarà amb serenitat el paper de cadascú jugant o apostant... invertint o especulant. Alea Jacta Est.

Acceptem, també, que les seves discrepàncies internes tan normals i evidents com, per sort seva, menys exagerades que les que han patit altres, també enriqueixen la nostra cultura democràtica faltada de cultura i de democràcia.

Per tant, fins aquí, tot és favorable. Tant és així que cal fer una menció especial a la implicació de persones independents i provinents d´àmbits socials, polítics i culturals ben diversos al projecte d´aquesta proposta política.

La difuminada posició de la proposta dels Comuns. Divertit i actual, anomenar-los així. Una estranya relació entre el dret a decidir i la necessitat de subsistir que pot convertir-se en la força més votada (a Catalunya entre d´altres) a les properes eleccions del Regne d´Espanya. Ja estaria quasi tot dit si no fos perquè diuen que proposen un referèndum per Catalunya (ja veurem si cal o no cal fer una reforma constitucional) i que representen l´herència de l´esquerra ecologista catalana i la nova esquerra sorgida del poble, dels moviments socials que van obtenir la seva màxima expressió en la rebel·lió dels indignats i, també, d´algun plató de televisió...

Interessant. Però tampoc donen suport al Govern de la Generalitat. Diuen que aquests són massa independentistes i poc trencadors amb les estructures socials. Quin galimaties.

La CUP – Procés Constituent. Contundents resultats electorals a jutjar pel seu curt recorregut al Parlament, complicada supervivència i model de futur.

És la meva opció. Em vaig significar públicament participant de les seves llistes a les mal anomenades eleccions plebiscitàries, però no en sóc militant.

Diversificada i complexa organització que ha de conviure amb la seva pròpia idiosincràsia sociològica i la seva revolucionària manera d´entendre l´art de fer política. Incompresa i costosa de comprendre, algun dia serà referent de democràcia i avui és focus d´incomprensió metodològica. El seu infranquejable dogmatisme sovint la fa excessivament complexa per ser entesa i per conviure-hi. La seva manca d´experiència i influència li impedeix trobar els canals per exposar, massivament, el seu missatge.

La seva divergència interna es baralla, com a mínim en moments de debat i votacions que transcendeixen la pròpia realitat ja que els resultats tenen una influència directe a les polítiques del Govern de Catalunya, entre l´independentisme i l´anticapitalisme.

El concepte d´independentisme el tinc molt clar. El concepte d´anticapilalista és molt més complex. Fins i tot, intueixo, difícil de definir per alguns dels que s´hi defineixen. Explicar conceptes com mitjans de producció, socialisme, capital, treball, règim de propietat, etc., no és fàcil. I si l´adjectiu comença amb un "anti", encara costa més.

Jo lluito per la transformació de les estructures econòmiques i socials. Penso que les relacions de submissió que es deriven del manual capitalista que condemnen a tantes persones a viure entre la desesperació i la marginació només tenen un destí possible: la seva desaparició. Intento ser curós amb el que compro, a on i el seu origen. Suposo que també soc anticapitalista... o això em penso.

Sóc independentista. Sens dubte, també sóc independentista.

La revolució no serà televisada

Parafrasejant una mítica cançó versionada per Chocadellia Internacional, la revolució l´hem de fer tots plegats, però individualment i a cada casa. En aquest moment, els mitjans només tindran temps a anunciar els titulars, bàsicament perquè n´hi haurà tants que quasi explicaran, una vegada més, la notícia.

Això ho hem de tenir clar. Hi ha moltes revolucions a fer. La primera és la revolució del canvi de les estructures polítiques. És evident que passar d´una autonomia a un Estat és un canvi d´estructures polítiques i, per tant, una revolució. Cal tenir-ho clar. I això només es pot fer amb un procés rupturista. També cal tenir-ho clar. Hi haurà ruptura i hi haurà pacte amb l´altre part. No pot ser d´altra manera i no estic segur de l´ordre... aquesta és una altra de les divergències que s´han de convertir en consens. No ens faci por parlar de ruptura perquè lluitem per la independència.

Alguns, no en tenim prou. És més, si només fos això potser no ens hi posaríem. Però tenim clar que aquest és l´escenari ideal per construir noves revolucions. La revolució social –canvi en les estructures socials– i la revolució econòmica –reordenació de les estructures econòmiques–; només per començar.

Ens podem perdre en discussions eternes i poc productives sobre quina revolució ha de ser la primera. Però, conscients que no seran totes de cop, ens hem de centrar en un pragmatisme que sovint ha mancat a l´esquerra més rupturista. I no ens tornem a enganyar... la més immediata en quotes d´oportunitat és la creació de la República Catalana.

La independència és una revolució que necessita a tothom. Em sap greu per a aquells independentistes que es pensaven que no eren revolucionaris i, de la mateixa manera, ho sento per aquells revolucionaris que es pensaven que podien anar sols pel món.

Desitjo que aquest només sigui un moment que ens ajudi a tots a créixer en el consens, des del respecte i la divergència ideològica. Tenim davant l´objectiu més important que com a societat podem trobar-nos. La construcció de la República Catalana. Un Estat nou, que hem de fer més just i democràtic. Em semblava que aquest era el punt de sortida compartit... ho recordeu?

Un si us plau que va per totes les parts.


* Marc Roura Pujol és regidor de Junts Fem Poble – Cup Verges

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema