Immersos ja en una nova campanya electoral, convé aclarir alguns punts que, convocatòria electoral rere convocatòria electoral, comprovo que generen confusió i equívocs, no només en els votants, sinó també en els mitjans de comunicació i fins i tot entre els mateixos candidats. Les nostres normes electorals són molt propenses a confondre conceptes i a barrejar termes, fet que, unit a una sèrie de males pràctiques i de costums arrelats, ha acabat per traslladar a la ciutadania una imatge distorsionada del que hauria de ser la cita amb les urnes -a les quasl de nou estem convocats el proper 26 de juny-. Per tot això, m'agradaria aclarir cinc qüestions, al meu entendre, molt rellevants:

La primera.- En les eleccions del 26 de juny no es tria al president del Govern sinó als membres de les Corts Generals, és a dir, al Poder Legislatiu de l'Estat. Al màxim representant de l'Executiu el designa al Congrés dels Diputats, no la ciutadania. De fet, si es repeteixen aquests comicis, és perquè aquest Congrés no va ser capaç d'arribar a un acord per nomenar a ningú president de l'Executiu. Però això no vol dir que sigui l'electorat el que decideixi amb el seu vot qui ocupa tan important càrrec. En el nostre sistema parlamentari, per presidir el Consell de Ministres s'ha de comptar amb la confiança i el suport de la Cambra Baixa. No n'hi ha prou de ser el candidat més votat en les eleccions, com tampoc n'hi ha prou que el partit polític que ell representa obtingui més escons que la resta. Fins que es canviïn per altres, aquestes són les regles del joc i han de ser acceptades per tots els seus participants.

La segona.- Excepte aquells que pertanyin a la circumscripció de Madrid, cap altre votant de la resta d'Espanya votarà els líders que es presenten al càrrec de president del Govern. Els caps de llista per la resta de les províncies, així com els que completen la planxa que s'introdueix en el sobre que va a parar a l'urna, són persones que conformen una candidatura plenament provincial. Per això, i al marge que el votant conegui qui és el líder polític a qui atorga el seu suport, ha de ser conscient de a qui està triant realment, perquè no és a aquell.

La tercera.- No sempre les coalicions que es presenten unides als comicis formen a posteriori un grup parlamentari a les Corts Generals. A dia d'avui, constitueix una pràctica habitual que diverses formacions sumin les seves forces per aconseguir més vots, sense perjudici que després s'asseguin a l'hemicicle per separat i integrin grups diferents. Així ho fa el Partit Popular a Navarra amb Unió del Poble Navarrès, el Partit Socialista Obrer Espanyol a les Canàries amb Nova Canàries, Podem amb Esquerra Unida o Compromís, etc. Sumen vots a les urnes per tal d'aconseguir més escons però, fet i fet, se separen a l'hora de constituir el Congrés i el Senat.

La quarta.- No tots els vots valen el mateix a l'hora d'obtenir un escó. La decisió d'establir com a circumscripció a la província, unida al desigual repartiment de la població entre elles, comporta que, malgrat l'intent d'establir un repartiment d'escons proporcional al nivell poblacional, el nombre de vots necessaris variï en uns llocs respecte d'altres. Aquesta desigualtat es considera normal (en el sentit d'inevitable) sempre que es produeixi dins de certs marges, però en alguns casos la diferència és prou significativa com per plantejar-se la necessitat de repensar el nostre sistema electoral.

La cinquena.- La ciutadania tria la totalitat dels membres del Congrés a través d'un sistema qualificat de "proporcional" i només una part dels membres del Senat per un sistema configurat com a "majoritari". Tan discutible distinció entre la Cambra Alta i la Baixa té la seva raó de ser en la diferent naturalesa de les dues Assemblees. Així, mentre que la primera està cridada a representar el poble -titular de la Sobirania, segons diu la nostra Carta Magna-, la segona exerceix una representació territorial -per molt que en la pràctica se l'hagi menyspreat i menystingut per convertir-la en una còpia caricaturitzada del Congrés.