Com bé deia Heràclit, tot flueix. Malgrat que els actors polítics espanyols siguin els mateixos que fa sis mesos, res és igual. Tot és més agònic i amb paràmetres més similars a altres països europeus. Espectacle gens engrescador: l'amnèsia campa a totes les generacions i augmenta la desafecció cap a la creació de l'Estat comú amb manifestacions aparentment contraposades al Nord i al Sud d'Europa. Al Nord, insolidàries i racistes. Al Sud, oportunistes i demagògiques. Empelts del feixisme i del comunisme. Del que calgui amb tal d'afalagar les frustracions personals dels electors. Farts de ser zeros a l'esquerra quan sempre, a casa, els han dit que eren els reis de la mare.
El referèndum britànic, si no té un resultat mot significatiu per a la permanència -gens previsible-, tindrà un efecte demolidor per Europa. Un sí justet, o el no, animaran la diàspora o la de-construcció, la fi del somni europeu. Els resultats espanyols, amb la inestabilitat prevista, no ajudaran a reforçar res. Caldria capgirar les previsions, debilitant el populisme neocomunista i enfortint una opció moderada, proeuropea i amb capacitat d'atendre l'emergència i la fractura socials que ha provocat la gestió de la crisi per part del PP. I no sembla el cas.
El cromo ja es fa esperpèntic quan ens mirem Catalunya. A països normals com Alemanya, Itàlia o Xile, avui ja sabríem si el govern té la confiança o no del Parlament. Si hi ha crisi i nou govern o eleccions. Però, aquí, aquests administradors de rampoines no volen deixar ni seient ni sou ni que sigui amb goma dos. Administren, des de fa quatre anys, amb el sòlid principi i valor moral del qui dies passa, anys empeny. No hi ha cap altra perspectiva política que no sigui la supervivència. País empantanegat, amb sobredosi de propaganda i d'ignorància, té el govern que més s'adiu amb aquest estat de misèria general.
