La informació de successos ha adquirit una rellevància de primer ordre en la premsa espanyola i, amb això, un paper destacat en el debat públic, cosa que evidencia la necessitat de reflexionar amb més intensitat sobre el treball que realitzen els periodistes, i com els seus articles o comentaris contribueixen a formar els imaginaris socials del món del delicte i de l'administració de justícia, sobretot, la penal.

Quan s'aborden aquests temes, sorgeix el binomi: llibertat d'informació i presumpció d'innocència (garanties processals) i es parteix d'una premissa, en principi acceptada per tots, és a dir, es parteix de la idea que el dret a la informació ha de ser respectuós amb els drets de tots els ciutadans, fins i tot de qui està sotmés a un procés penal; la llibertat d'informació no pot devaluar els drets fonamentals, ni molt menys, provocar judicis paral·lels. És per això que la recerca d'un equilibri entre el dret a la informació i les garanties processals, continua sent un repte pendent en l'activitat periodística.

La qüestió a debat és senzilla: tant la llibertat de premsa com la presumpció d'innocència van sorgir com a valors fonamentals, com a èxits socials irrenunciables, que amb el pas del temps i l'avanç de la societat, per ironies del destí, han esdevingut en dos drets enfrontats, gairebé irreconciliables.

Que quedi clar que em refereixo a la "presumpció d'innocència" i no a la "presumpció d'indecència", que, moltes vegades, indigna amb raó la ciutadania quan veu frustrat el seu vot.

La crònica judicial té en ocasions un marcat seguiment mediàtic. Les càmeres s'aglutinen davant dels edificis judicials, les fotografies dels que s'asseuen a la banqueta apareixen a la primera pàgina de molts diaris i fins i tot proves, escrits, informes policials, etc. apareixen als mitjans via filtració. Aquestes notícies generen impacte, i aquest impacte afecta també el desenvolupament del judici en si, als drets de l'acusat, a l'efectivitat de la intervenció de la justícia com a instrument eficaç de resolució de conflictes, i per tant, al grau de confiança i satisfacció dels ciutadans en la justícia. Però també afecta la societat democràtica de la informació, els poders públics i el concepte d'ètica pública. De fet, ha passat en ocasions que davant de casos especialment greus la societat ja el condemna quan ni tan sols s'ha iniciat el judici. Es parla, per això, de la "pena del telenotícies".

El Tribunal Constitucional ha dictat nombroses sentències en defensa de la presumpció d'innocència, invocada constantment però no respectada. Segons aquest tribunal, quan s'inicia un procés contra qualsevol ciutadà, s'ha de partir d'una "veritat interina", la de la seva inicial innocència. No obstant això, el dret es vulnera amb impunitat. Quan es té coneixement d'un delicte sense esperar que es practiqui una mínima activitat d'instrucció, es publica el nom del suposadament culpable assenyalant interioritats de la seva vida i en els delictes econòmics exposant documents personals, com podem apreciar en aquests moments i, tot això, amb independència que la causa sigui finalment arxivada. El dret alemany i l'austríac consideren punibles les informacions indegudes.

La situació en què ens trobem produeix el perill de la inversió de la càrrega de la prova, de manera que la vulneració del dret a l'honor és absolutament irreparable.

En l'àmbit periodístic és habitual l'ús del terme "presumpte", com una mena de cuirassa protectora de la llibertat d'informació, de manera que el seu ús suposa, en la pràctica, una mena de "patent de cors" per a l'ús de termes com ara: "corrupte", "assassí", "homicida", "pederasta", tot això amb oblit que, després del terme "presumpte", hauria d'al·ludir a "innocent".

L'ús que es fa del "presumpte", recorda més la culpabilitat del detingut que la seva innocència. Amb "presumpte assassí" es diu justament el contrari del que hauria de ser, potser perquè la creença en la presumpció d'innocència és feble, sent necessari l'ús de la pedagogia jurídica, (encara pendent), per arribar a entendre que els ciutadans no són culpables fins que es demostri el contrari, sinó innocents fins que els jutges demostrin la seva culpabilitat i, això, no ho oblidem, després d'un judici just i una sentència definitiva.

Els termes "presumpte" o "sospitós" són precisos, però els seus usos contextuals són tendenciosos, fins i tot després d'un arxiu o sentència absolutòria, es continua fent referència a la condició de "sospitós" de l'absolt, de manera que són habituals les notícies com aquesta: "El jutge allibera el sospitós de matar els seus pares i el seu germà".

La construcció de la sospita i la culpabilitat es reforça amb la publicació dels noms i les imatges de persones que la policia relaciona amb els fets, la qual cosa afecta el seu dret a la intimitat i devalua les seves garanties processals. En moltes ocasions, els periodistes identifiquen els detinguts o simples sospitosos, narren dades de la seva vida privada i reprodueixen les seves fotografies, sent mostrats com els culpables quan, a tot estirar, eren mers investigats; encara algun mitjà fa servir el terme "imputat" com a excusa per identificar l'actual "investigat".

La situació descrita no és imputable en exclusiva a la classe periodística, que en definitiva, són "missatgers" o "transmissors" del que coneixen de manera, certament, senzilla. No oblidem que en el nostre sistema es pot fotografiar un cadàver a la via pública, els detinguts en el "passeig" entrant o sortint de dependències policials o judicials, la publicació dels seus noms amb l'ús de l'adjectiu "presumpte", la gravació d'imatges dels acusats asseguts a la banqueta durant el judici oral. Aquesta situació recorda l'antiga funció infame de la justícia inquisitorial, quan els acusats eren exposats a la plaça pública per ser sotmesos a l'escarni i la vergonya ciutadana. En l'àmbit espanyol no ocorren ara aquestes coses, però encara els mitjans de comunicació continuen sent una mena de plaça pública on s'exposen els conflictes penals sense el respecte a les garanties processals.

No m'atreveixo a formular solucions, entre d'altres coses, perquè no les tinc, simplement acabo amb una cita de Carlos Soria a la seva obra La ética de las palabras modestas: "La pedra de toc per revisar les relacions entre informació i poder judicial és totalment la presumpció d'innocència. La informació és un acte de justícia, però al mateix temps no hi pot haver informació que no es casi amb la justícia com a punt de referència. S'intueix, des del principi que l'exquisit respecte al que és la presumpció d'innocència suposa i genera la justícia, o el que és el mateix, és una pura exigència de tota informació".