Fornells és un microcosmos: té una temperatura pròpia, un tarannà, una fauna i una flora. Ho pressents, ho intueixes, tan bon punt prens la carretera tortuosa que hi duu. Els revolts et permeten de veure la mar amb intermitències, mentre els pins, les oliveres i els garrofers et fan companyia. Sembla que tot jugui a fet i amagar, posposant el regal que t'espera. Arriba un moment que diries que el món s'acaba. I sí, s'acaba perquè en comença un altre de diferent que -un cop hi posis els peus- et seduirà per sempre més. Entendràs, llavors i només llavors, per què Josep Pla s'hi va retirar una bona temporada i va escriure: "Després de tant vagabundejar pel món i de tantes i inútils fatigues, calia aturar-se un moment i reposar una mica".

El port, que abans era ocupat per la platja de sa Bassa Morta, queda ensotat, arrecerat, envoltat de cases que semblen penjades del no-res. La mar s'obre davant teu en mil colors (no hi ha manera de triar-ne cap, les aigües de Fornells són refractàries als adjectius). Sa punta des Mut, esguerrada pel Parador Nacional, sobreviu amb orgull a les ferides i empara la platja d'Aiguablava amb gelosia maternal. Nosaltres, però, enfilem roques i caminois i ens arribem fins al port de Ses Orats, que aplega en una minúscula cala tota la lírica que els humans som capaços d'assimilar. Llavors, ens banyem a la platja d'en Malaret, feta a mida de mainada i pares patidors.

Refets i refrescats, anem a trobar en Ramon, un pescador que porta la mar a la sang, com si cada generació anterior n'hi hagués injectat un raig. El trobem al port, trescant dins la barca. Ens convida a pujar-hi. Xerrem i xafardegem. La meva filla l'interroga sobre els peixos i la pesca. Abans de marxar, treu de l'aigua una nansa amb mitja dotzena de llagostes i les ensenya a la nena, que se les mira fascinada i espantada alhora, sobretot quan comencen a etzibar violentes cuades. En Ramon n'agafa un parell amb destresa, femelles, les més exuberants, les embolica amb draps xopats amb aigua de mar i ens les regala. Un dematí rodó.

A casa, encara es belluguen, desafiants, lluents, a sobre els marbres. Les guisem amb un sofregit lleuger, unes rodelles de rap i una picada que espesseix, lliga i enfosqueix el suc. Parem taula a defora, sota les moreres tofudes. Corre un aire suau i refrescant. El gust, la flaire i la textura d'aquestes llagostes conté tota la mar de Fornells i tota la nostra felicitat. Cal menjar-les en silenci.