Ara que Rajoy i Rivera, del bloc creuat, clamen contra l'amenaça tàrtara, és el moment de confiar-los un assumpte que em va inquietar durant molt de temps: Per què un totalitarisme com el comunista és tractat amb benevolència mentre el nazisme és justament considerat un dels cims de l'horror? Vaig acudir a Koba el terrible, de Martin Amis, i encara que la descripció dels passadissos insomnes del Kremlin és tan bona com cal esperar d'un novel·lista de talent, hi havia alguna cosa insatisfactòria en el diagnòstic. Sloterdijk, a Los hijos terribles de la Edad Moderna, enterra un tòpic del comunisme: que les suposades bondats inicials de Lenin van ser desvirtuades per Stalin.

No hi ha tal cosa, és clar. Fa quaranta anys, podia pensar-se que l'hegemonia intel·lectual de l'esquerra -absoluta però innòcua- potser mantenia la fe en l'estrella roja. Però després de Thatcher i Reagan, es va instal·lar en l'imaginari col·lectiu l'apologia del pocavergonya i el canibalisme com a via de santedat. Però el comunisme com a ideologia va aguantar bé, recolzat en el seu costat sacrificial que amb prou feines aconsegueix encobrir la seva perillositat: per als mateixos comunistes, sobretot.

Jo no sóc comunista, m'he curat, però a part que els comunistes també van gua?nyar l'última guerra justa (la del món contra Hitler) i que en mitjans democràtics, com Itàlia, França, o l'Índia han prestat importants serveis (sense comptar que van ser l'espina dorsal de la resistència contra Franco que, sense ells, hauria instal·lat la seva pròpia dinastia nord-coreana, com diu un amic), hi ha una altra raó, entre sentimental i evolutiva, del seu magnetisme, i és que tothom és comunista en alguna fase de seva vida: comunisme primitiu, comunitats monàstiques, falansteris americans, comunes aragoneses, kibutz. El comunisme és l'encant de la colla rebel·lada que ho comparteix tot, si no saps això, no saps de l'assumpte, mentre que cal ser rematadament idiota, a més d'analfabet, per creure que per ser més blanc o més ric o més alemany, ets millor.