Un sistema polític té l'alçada dels seus intel·lectuals. Que alguns estan en una fase terminal es va comprovar l'altre dia amb l'article d'Antonio ElorzaEl somriure de Podem. Elorza, catedràtic de Ciència Política, sembla haver oblidat la seva disciplina. El seu article, una barreja de personalisme i moralina, rondinaire i impotent, és la manifestació del final de la capacitat analítica. Elorza s'autoproclama coneixedor del secret de Podem, desvelador de l'arcà que aquesta formació encobreix gelosament. Podem, diu, amaga una cosa en si kantiana que només Elorza coneix. Com sap ell el que Podem encobreix? Pel seu coneixement personal de Pablo Iglesias. Com ens transfereix aquest coneixement? Pel comparatiu amb l'Alemanya de Hitler. No hi ha manera més ràpida de desprestigiar-se que esmentar en va el nom de Hitler.

Si és aquesta tota la capacitat analítica que manifesten els intel·lectuals que han guiat l'opinió pública espanyola en els últims vint anys, estem en el final. I una vegada que hem arribat aquí, no seria recomanable una mínima autoobservació? El llenguatge té la virtut de no amagar els símptomes. Només cal perseguir-los. El relat d'Elorza parla de Podem com a "botxí" del PSOE. A València no es podria aplicar aquesta metàfora. Tampoc a Barcelona, ni a Saragossa. Elorza afirma que després del 20-D va existir un "reformisme racionalitzador", una bonica manera d'esmentar el pacte PSOE i C's. Barregem els dos símptomes. Elorza creu que aquestes dues formacions tenien raó "malgrat comptar amb només 130 escons" i defensa que Podem tenia l'obligació de reconèixer-la, plegar-se a aquest pacte, anul·lar-se en ell, empassar-se'l i abstenir-se per obrir un passadís al "reformisme racionalitzador". Si no ho va fer és un botxí. Va d'això la política? Elorza sembla ignorar la premissa bàsica que la política és la lluita pel poder, en la qual ningú pot contribuir gratis a formar una majoria sense proposar-se com a prescindible. El sentit de les coses d'Elorza és que només Podem pretén guanyar. El PSOE i el PP, segons sembla, només volen perdre. Si han arribat al poder ha estat sense pretendre-ho.

Té sentit acusar el rival polític de seguir les regles bàsiques del joc? Quin tipus d'objecció és aquesta? La pura veritat és que quan els intel·lectuals com Elorza recomanen al PSOE una política a seguir, en realitat no diuen sinó paraules buides, tardanes i equivocades. Elorza diu que "està bé anar de la mà de Susana Díaz", i afirma que el govern en l'ombra de Pedro Sánchez es conforma amb personalitats de ben guanyat prestigi. Una mica d'autoobservació mostraria amb facilitat que el PSOE va de caiguda just per seguir aquest tipus de consignes llançades des dels media. El que retira tota credibilitat als líders del PSOE resideix en el bombardeig creuat de missatges, insinuacions, coaccions, vetllades i explícites amenaces, avisos de líders i prohoms, per no esmentar les línies vermelles, el que fa inviable la formació de prestigi d'un líder que s'ha de debatre entre la confusió, la claudicació i la còlera. Però el nostre col·lega de la Complutense prefereix dir que és Podem el botxí del PSOE (una metàfora que sembla suggerir que el PSOE és un injust sentenciat i condemnat posat en mans de potències arcaiques). La conclusió és que Iglesias tanca el PSOE en el dilema de col·laborar o desaparèixer, com si Iglesias estigués dotat de l'omnipotència perversa del satànic i els votants no tinguessin res a veure en aquesta història. De tot això es deriva que el partit que ha tingut tot el poder a l'Espanya democràtica és víctima de tots menys de la seva pròpia trajectòria.

Moltes vegades m'he preguntat: què és el que fa que persones d'una generació que s'han format en la tradició socialdemòcrata, que han cregut fermament en aquesta línia intel·lectual des de la universitat, la tradició familiar estava vinculada al PSOE des dels temps de la República i de la Guerra Civil, que es van mantenir en la seva joventut a l'entorn cordial dels pocs socialistes que quedaven a la clandestinitat durant el franquisme, als quals admiraven per la seva fortalesa i enteresa, per la seva integritat i la seva fidelitat; persones que van confiar plenament en el PSOE perquè dotés d'eficàcia política la Constitució espanyola, què fa de debò que persones així a l'inici dels 90 ja no poguessin prestar la seva confiança a aquest partit? Aquest és el tipus de preguntes que un intel·lectual s'hauria de fer.

En realitat no tinc la resposta a aquestes preguntes, però crec que alguna cosa té a veure amb el fet que cada vegada que algú així s'acostava a una seu socialista, en les poques reunions que es convocaven, només veuria tèrbola i intensa rivalitat pels càrrecs; descarat i cínic menyspreu per la teoria, la intel·ligència crítica, les idees noves i velles; sospita de qui no estigués enquadrat en estrictes obediències. Això ha convertit el PSOE en un club el ciment del qual és l'enfrontament personal i on la manera de fer política està escrita en lletres d'or: sigues dòcil, pacient i espera, que t'arribarà el torn. Això ha generat un tipus de militància sense coratge polític i sense idees. Quan va venir la crisi, tot això es va notar tant que la gent va deixar de confiar en el PSOE. No era imprescindible per defensar l'agenda neoliberal ni podia defensar els ciutadans més desprotegits. Aquesta realitat política, i no la voluntat arbitrària de Podem, és la que ha radicalitzat cada vegada més l'electorat. Els moderats que se senten segurs van al PP o a C's. Els que viuen en la precarietat van a Podem. La realitat espanyola s'ha radicalitzat. Podem no fa sinó orientar-se en ella.

Si ara ens fem la pregunta contrària, què pot portar persones d'aquesta generació a votar Podem, tot i no compartir les maneres d'alguns dels seus líders?, la resposta podria ser que la gent de Podem té la suficient passió política com per exigir que els prenguin seriosament. Segur que els seus líders saben tot el necessari sobre els poders informals, extrainstitucionals, fàctics, i per descomptat coneixen les exigències de la Unió Europea, dels poders financers mundials, dels compromisos internacionals d'Espanya. L'arrel del seu èxit electoral resideix que han convençut la gent de dues coses: que si alguna cosa canvia a Espanya, serà per la pressió que Podem faci perquè canviï; i segon, que en el pacte que haurà de venir amb tots aquells poders, posaran més alt el nivell d'exigències polítiques del que fins ara han fet els que ens han representat. Aquests han mostrat que la seva capacitat de doblegar a interessos poderosos no va tenir límits quan més falta feia que algú es prengués seriosament els interessos materials i ideals d'una ciutadania humiliada, burlada i robada.

La qüestió és, doncs, la següent: quan totes les evidències disponibles resulten opaques als anomenats intel·lectuals, o bé han perdut la capacitat de veure-hi o bé la independència. En tots dos casos, el sistema de l'opinió pública s'aixeca sobre la falsedat o la mentida. I una societat que no es reconcilia amb la seva pròpia veritat té compromès el seu futur.