Fa pocs dies una persona de més de 50 anys em comunicà que feia molts mesos que buscava feina, després d'haver perdut el treball per tancament de l'empresa on havia treballat. Pensava que seria fàcil en base als seus coneixements, experiència i contactes, però la realitat l'ha abocat a la desesperança, al desànim i quasi a la depressió: enlloc ha sentit afecte ni acolliment, i el panorama cada dia que passa el veu més negre.

Una altra persona, que viu en la marginalitat i que té voluntat de formar part de la societat, em comenta que s'ha volgut inscriure en un curs de formació protagonitzat per una institució pública. Tot i el seu entusiasme i voluntat de sortir de la marginació s'ha trobat amb una muralla insolidària, que només es justifica per raons burocràtiques absurdes: no l'han admès a fer aquest curset o curs de formació perquè no acredita tenir el graduat escolar.

Una dona d'edat avançada troba una feina de dues hores setmanals, concretament els divendres a la tarda, i a l'oficina de l'atur corresponent al seu poble un empleat li comunica que no té dret a cap subsidi i que no pot figurar com a aturada. El salari mensual que cobra aquesta persona és de 42 euros nets, això sí, declarats i cotitzats.

El treball, i més encara el treball decent, s'està convertint en un bé molt escàs a la nostra societat. La marginació i l'exclusió social guanyen terreny per la inconsciència de molts, la tebiesa d'altres i la insolidaritat de la majoria. Sense treball, sense ingressos suficients per cobrir les mínimes necessitats, s'està produint un preocupant i dramàtic trencament social, l'abast del qual posarà en perill la necessària pau social. El treball és, o millor, hauria de ser, un element d'integració social, una eina de participació i aportació a la comunitat i una porta al reconeixement de la persona. Els treballadors no són instruments ni mercaderies. I és trist comprovar com es van degradant les condicions laborals dels que tenen feina, davant la resignació dels mateixos afectats i de la indiferència, el silenci o la impotència dels responsables polítics i socials. Però més greu és encara el deteriorament social, físic i mental dels que necessitant i volent treballar es troben en la indigència. No se'n parla prou, d'això. I si les estructures econòmiques i els avenços tecnològics caminen vers una situació en què cada vegada es necessitaran menys treballadors, els poders públics, i els responsables polítics, hauran de plantejar-se noves idees per evitar un desastre social pitjor del que avui coneixem. La renda universal, la repartició del treball, implementar feines de caire social i mediambiental? Ara que hi ha campanya, seria bo que s'hi pensés seriosament.