En tots els moments històrics s'han exaltat unes obres -literàries, plàstiques, musicals, escèniques, cinematogràfiques...- que, unes generacions després, han acabat convertint-se en simples peces d'època. És més que probable que la tecnologia de la comunicació estigui transformant profundament les relacions que s'estableixen entre els creadors -escriptors, artistes, compositors, directors, actors...- i el seu públic -o com se li hagi de dir, a un col·lectiu que reelabora, difon, etc. les produccions originals-, no obstant, tota una autoritat com el professor i crític Harold Bloom resol que la "qüestió del geni" romandrà inalterada. Per aquesta raó, a parer seu, si s'examina l'ampli rang que va d'Homer a Samuel Beckett, el primer que ens causa sorpresa és l'escàs volum de canvis que s'han produït en les qualitats que fonamenten la identitat del geni. Amb poques excepcions, allò que avui, en plena era digital, estem aclamant -llibres, pintures, escultures, discs, pel·lícules...- no són més que antiguitats en potència. Per molt avançades o revolucionàries que ens semblin ara, únicament la defensa per la nacionalitat, l'adscripció política, etc. dels autors els pot ajudar a resistir el pas del temps.
