El pas del temps a Girona

Joan Pi i Ventós. girona.

Situem-nos als anys cinquanta del passat segle XX. Girona és una ciutat fosca, trista,... però amb una solidària comunicació personal. Els seus carrers i barris tenien com a fonament ser espais de relació humana. Eren com una gran família. I un aspecte notori d´aquell temps: els funcionaris municipals.

Una relació puntualitzada: burots, serenos, «urbanos» i municipals. Els burots eren les persones encarregades de cobrar els impostos als qui venien a vendre mercaderies a Girona, en la via pública. No hi havia la construcció del «Mercat» actual. Ells, els burots, estaven en casetes situades a totes les entrades de Girona. Cobraven i donaven un paper d´acreditació municipal del seu pagament. Els serenos es passejaven pels carrers de la seva jurisdicció amb el seu «xuixo» com a «arma» d´intimidació o d´identitat professional. Ells tenien còpia de les claus d´entrada de tots els edificis, cosa que moltes vegades ajudava els de les «sortides» nocturnes, que s´havien deixat les claus, les havien perdut o no trobaven el forat del pany. El sereno també ajudava en tasques solidàries: avisar el metge, acompanyar veïns a la farmàcia de torn a fi que obrissin al seu acompanyant, ja que necessitava urgentment una medicina... Els «urbanos», mot popular d´ús general, eren els guàrdies que ordenaven el trànsit. El lloc de més responsabilitat per a ells era l´encreuament del Pont de Pedra, Carrer Nou i Santa Clara. Tot Girona coneixia les habilitats diferenciades dels «urbanos» del Pont de Pedra. La gesticulació expressiva d´algun d´ells era una atracció, sobretot per a la mainada. Era un detall, que no passava desapercebut per ningú, veure al peu de «l´urbano» els regals que rebien pels volts de Nadal. I un record de sensibilitat o de necessitat: serenos, carters, escombriaires... passaven per totes les cases les seves felicitacions de Nadal per recollir quelcom per a les celebracions de les festes. I per últim, els «municipals». Eren els guàrdies dels carrers. No s´usava mai el nom de policies. Entre les funcions específiques dels municipals hi havia la de ser «guàrdia de barri», a semblança dels bobbys anglesos. En passejar-se pels carrers diàriament s´ho sabien tot del veïnatge. Ells s´encarregaven de vetllar per la seguretat i, alhora, controlar totes les incidències, que tenien necessitat de resposta. Els ciutadans agraïen molt la presència d´aquests «municipals» que no cal dir que formaven part del teixit urbà i, per descomptat, valorats i apreciats.

L´evolució i el canvi són evidents. Han desaparegut els burots, els serenos, els «urbanos» i els «municipals». Ara la policia fa tots aquests serveis. La ciutat s´ha fet molt complexa. La vigilància se sol fer a través de cotxes patrulles, motos, mòbils... Tot va de pressa. La gent ha deixat de conèixer els agents de «l´ordre».

La impersonalitat s´ha fet eina de necessitat. Valdria la pena que es tornessin a valorar alguns d´aquells costums que acostaven les persones a través d´una comunicació personal. En l´actualitat, la manca de relació social i humana és evident. Les anomalies que hom pot veure, o escoltar, en caminar o passejar per Girona, no es capten des d´un cotxe. La formació sobre comportaments cívics és del tot indispensable. El policia de «peu», el bobby, té la facultat d´observar, escoltar i corregir comportaments. El ciutadà, en la seva majoria, creu que hi ha camí per córrer en aquest plantejament de millora material (neteja, jardineria, pintura dels passos de vianants,..) i formativa (valors i hàbits positius vs. malifetes i conductes execrables). Ha de ser, aquesta millora, una constant de necessitat en molts dels programes. En les campanyes electorals de molts partits polítics, no fa gaire temps, i en el seu programa de realitzacions, hi figurava la creació, de nou, de la figura del «guàrdia de barri». Oblit? Hi pot haver resposta. Els barris i carrers de Girona necessiten de tenir aquest suport públic. Sempre tindria l´ocupació de servir i ajudar els seus veïns. Som-hi, doncs!