Hi va haver un temps, no especialment llunyà, que les voreres només servien per caminar. Ja sabeu: això que fas quan el teu sistema motor alterna el moviment d'una cama i l'altra i, gràcies a la pressió dels peus sobre una superfície sòlida, el cos avança harmoniosament pels espais urbans, rurals i muntanyosos. Quan ets petit, mares, pares, àvies i avis aixequen la bandera de la teva educació vial i t'inculquen unes normes segons les quals has d'obeir una sèrie d'indicadors que et salvaguarden dels atropellaments i de les contraindicacions de la mobilitat diària. Aprens que has d'esperar al (teu) color verd per travessar carrers transitats per vehicles i que has de respectar el pas dels grans i les diverses necessitats alienes. Creixes perfeccionant una coreografia quotidiana i saps que, arribat el dia, passaràs aquests coneixements als teus fills, perquè tot plegat forma part d'un pacte general per evitar acabar amuntegat o provocant caigudes a l'estil de les fitxes de domino. Però el món ha canviat. Les voreres ja no són l'espai de representació dels teus aprenentatges vials, sinó un calaix de sastre on hi caben vehicles que contribueixen a la sostenibilitat del transport, com la bicicleta, i d'altres que entren directament al terreny de l'ocurrència i que acaben convertint-te el trànsit diari en un esport de risc. Es pot entendre que els ciclistes se serveixin eventualment de les voreres davant la falta de recursos que sovint els ofereix la via pública (tot i que no caldria tanta velocitat ni fer apartar el vianant que legítimament va per la SEVA via), però el que ja no és tan de rebut és que patinets, monopatins i la collonada automàtica amb rodes que porta la gent dreta (em nego a buscar-ne el nom) forcin el vianant a aguditzar els seus sentits com si visqués en una permanent croada per a la integritat física. I més quan tot plegat té un antídot comú: camineu, home. És saludable, no molesta ningú i, el més important, ens posa a tots en un pla d'igualtat. Que convé.
