Teníem que el procés cap a la independència de Catalunya és un moviment popular, de baix a dalt, i aquesta seria la raó de ser de l'Assemblea Nacional de Catalunya (ANC). Tant en un club d'escacs com en una associació política, les decisions que pren una assemblea són sobiranes, és a dir, que van a missa. Però l'ANC ha votat dues vegades la Liz Castro com a presidenta per majoria aclaparadora i les dues vegades el president ha estat en Jordi Sánchez. Misteris de la democràcia. En Sánchez ens ha desvelat quines seran les properes passes de la seva associació, abans de consultar les bases, les que volien un altre president. Per a la propera Diada, la idea és escampar el ramat en diferents localitats amb el propòsit inconfessable d'abaixar el suflé i despistar el fotògraf del New York Times. Tanmateix, proposa als partits un referèndum unilateral d'independència, una iniciativa que sembla un déjà-vu i que augura uns quants anys més de declaracions institucionals majestuoses i piulades al Twitter amb frases enginyoses per acabar un altre cop votant d'amagatotis en capses fetes de cartró.

Després d'uns anys de procés, el balanç a hores d'hora no és gens engrescador. Veníem de queixar-nos perquè els impostos que paguem van de dret a Madrid i després només ens retornen una part esquifida. En ple procés, una porció significativa de la part esquifida la retornen amb interessos. I per rematar-ho, les despeses que fa la Generalitat les ha de revisar el ministre d'Hisenda. D'això se'n diu dependència extrema. Ara mateix, la Diputació de Girona té més llibertat que la Generalitat de Catalunya. Com més independència hem demanat, més dependència hem obtingut. I com més dependència més ens han ensenyat la pastanaga de la independència, el remei per tots els mals, que ja tindríem demà mateix si l'alcalde de Dublín, distingit avalador del procés, tingués força més poder.

Es fa difícil d'entendre que dos milions de persones al carrer (més els que no hi van poder anar), no hagin aconseguit una solució concloent l'endemà mateix de la protesta. Com en el cas de Podem i el 15-M, la revolta s'ha esclafat derivant-la a laberints legals, traves administratives i un ara-no-toca soterrat. I un dels instruments per traçar un camí il·lusori ha estat l'ANC d'en Sánchez. Per saber qui dóna suport a les seves propostes només hem d'observar qui s'ha desmarcat de seguida mostrant un fals enuig, com quan l'àrbitre de futbol ensenya una targeta groga immerescuda a un jugador amic seu per ?guardar les formes en públic: Convergència.