Darrerament, si hom vol sortir a voltar per qualsevol indret dels Pirineus acostumarà a trobar-se una nova espècie. Gent que amb sabatilles, pantaló curt i una camiseta ajustada t'avança per aquells corriols com una exhalació i no hi ha un, sinó molts, centenars, que gairebé cada setmana es troben aquí i allà per competir entre rocs, boscos, rierols i cabirols i cada vegada ho volen fer anant més lluny, més ràpid i més difícil.
Aquesta mena de fotocòpies de Kilian Jornet s'escampen per tot el Pirineu i per totes les rutes que hom es pugui imaginar. Tenen tantes ànsies de destrossar-se els peus i les cames que fan coses com la recent Emmona una ultra trail de 129,54 km amb 10.194 metres de desnivell positiu i 20.388 metres de desnivell acumulat en només 20 hores i 54 minuts, vaja una bestiesa per a aquests nous esportistes malalts de cims.
I com que els reptes no tenen aturador, aquest cap de setmana un noi de Matadepera de 18 anys va fer una singular cursa, guanyant per pocs segons el Cremallera de Núria en el seu descens corrents des del santuari fins a l'estació de Queralbs. El tren evidentment va baixar per la via.
Tanta bogeria i tant voler dur el cos humà al límit fa pensar que molt aviat s'hauran d'incrementar els rescats a alta muntanya i les multes per inconscients, perquè només cal veure la cara d'alguns o d'algunes quan arriben a la meta. En aquell moment no semblen persones per l'esforç i el desgast acumulat. I precisament, ara em ve a la memòria aquella vegada que a l'Aguille du Midi, un pic al costat del Montblanc, la gendarmeria francesa va haver de rescatar un jove de 25 anys que va pujar sense roba d'abric ni cap equipament al cim de 3.842 metres, per cert es deia Kilian Jornet, el detonant d'aquesta moda d'envair corrent les muntanyes.
