A Catalunya, Espanya i Europa hi ha un sector polític on s'inclouen des de conservadors i liberals fins a alguns socialdemòcrates, que justifica el "dret de l'Estat d'Israel a defensar-se". La frase, en principi, podria ser raonable, és evident que tothom té dret a defensar-se d'una agressió exterior. El problema és que molt sovint no hi ha cap agressió exterior, ni els seus atacs són contra un "enemic" en igualtat de condicions.
Després de formar part de l'imperi otomà durant un llarg període, el territori que actualment constitueix l'estat d'Israel passà a ser, juntament amb la resta de Palestina, un protectorat del Regne Unit que es perllongà des de la primera guerra mundial fins l'any 1948, en què les revoltes àrabs i hebrees farien abandonar el territori a les tropes britàniques. El pla de participació del país entre israelians i palestins, promogut per les Nacions Unides (ONU) i no acceptat pels països àrabs, va comportar la primera guerra araboisraeliana amb bona part dels països veïns, un conflicte que acabà amb la victòria del nou exèrcit sionista, format a partir de diferents grups "resistents" o "terroristes" com pugui ser avui dia Hamas. Israel es va quedar amb la major part del territori, mentre Cisjordània passava a administració jordana, i Gaza quedava sota el control d'Egipte.
L'any 1956 Israel, aquest cop amb l'ajuda de França i el Regne Unit, tornà a atacar Egipte, a l'anomenada guerra del Sinaí, aquesta vegada pel control del canal de Suez. Però seria l'any 1967 quan l'exèrcit sionista inicià una nova i demolidora ofensiva, l'anomenada "Guerra dels sis dies" contra Egipte, Síria, Iraq i Jordània, i que aquest cop suposà la invasió de Cisjordània i Gaza, el Golan sirià i la península egípcia del Sinaí, una ocupació que no ha estat mai reconeguda per l'ONU. Pocs anys després, la nova guerra de Yom Kipur (1973) amb Síria i Egipte, va provocar nombroses víctimes entre els tres exèrcits, sense que els aliats àrabs aconseguissin el seu objectiu de recuperar els Alts del Golan i la península del Sinaí.
Encara l'any 1982 va tenir lloc la guerra del Líban, quan les tropes sionistes varen ocupar el sud d'aquest país, enfrontant-se a forces no regulars palestines, libaneses i sirianes i permetent, per part dels seus aliats de la milícia falangista libanesa, l'anomenada matança de Sabra i Xatila on, segons diverses fonts, varen morir assassinats més de 3.500 refugiats palestins.
Des de finals dels anys 60, però cada vegada amb més intensitat, l'estat hebreu ha impulsat un sistemàtic programa d'establiment de colons jueus a Cisjordània, fet que, lògicament, comportà l'augment de la tensió amb els palestins, que culminaria el 1987 amb la primera gran intifada, insurrecció civil iniciada als camps de refugiats de Gaza, i que poc després s'estendria a la resta dels territoris ocupats.
Malgrat la declaració unilateral d'independència de 1988 per part de Yasser Arafat i de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP), sobre la base dels territoris ocupats l'any 1967 i amb la ciutat de Jerusalem com a capital, cap de les grans potències occidentals va reconèixer el nou estat palestí, a diferència del ràpid reconeixement d'Israel durant els anys cinquanta i seixanta.
Els acords d'Oslo de 1993 van intentar posar les bases d'una pau duradora però, tret d'una certa autonomia per Palestina, varen acabar sent un fracàs. Israel continuà amb l'extensió de nous assentaments i la posterior construcció del mur de Cisjordània, un veritable nou "mur de la vergonya" que aïlla gran part dels territoris ocupats.
La manera de "defensar-se" de l'estat d'Israel, especialment durant les darreres dècades, és la mateixa del "Setè de cavalleria" nord-americà al segle XIX, quan els seus soldats eren víctimes dels atacs de les tribus índies que, aquestes sí, defensaven les seves terres: Exterminar poblats i tribus senceres, la majoria ancians, dones i nens, i traslladant els pocs supervivents cap a reserves en territoris cada cop més allunyats, aïllats i reduïts.
Israel ha aplicat a Palestina el mateix colonialisme i la pitjor versió de la Llei del Talió. I això és vàlid tant pels governs de David Ben-Gurion com pels de Golda Meir, Menachem Beguin, Ximon Peres, Ariel SharónBinyamín Netanyahu, entre altres dirigents del país. Les dades són clares, i hi podem posar com a exemple les xifres ?contrastades de les dues últimes incursions sionistes d'una certa envergadura: Durant el conflicte de 2008-2009 en el que cada vegada més podem denominar el "Gueto de Gaza", varen morir 13 israelians, gairebé tots soldats, però més de 1.300 palestins, entre ells nombroses criatures, dones i ancians. Per la seva banda, durant el conflicte de 2014, també a Gaza, varen morir 70 israelians, la pràctica totalitat militars, però més de 2.300 palestins, entre ells també nombrosos nens, dones i persones d'edat avançada.
No importa que les víctimes siguin musulmanes, jueves, cristianes o laiques, qualsevol crim és infinitament més greu quan el criminal és un exèrcit regular, quan els morts són civils i, sobretot, quan les víctimes són criatures innocents. Víctimes en altres temps de l'holocaust nazi, Israel sembla avui l'únic estat del món que pot cometre crims contra la humanitat de manera gratuïta, sense que hagi de pagar pels seus actes davant de cap tribunal penal internacional. La suposada neutralitat en aquest conflicte, sobretot d'alguns països europeus, juga clarament a favor dels israelians i en contra del poble palestí, perquè cada vegada es fa més difícil la possibilitat material d'una Palestina independent geogràficament homogènia i amb una certa continuïtat territorial.
