Ara que ens xarboten tant amb una altra campanya electoral, recordo que anys enrere el polític nord-americà George Bush començava la seva campanya cap a la Casa Blanca i es va tenyir els cabells de negre per semblar més jove. En canvi, ?després, quan Bill Clinton pretenia ocupar el mateix lloc, va fer un toc de gris a la seva cabellera per guanyar una certa maduresa. El temps, respectivament, en aquests dos casos, ens va fer veure les hipocresies d'aquelles petites trampes: Bush, el que volia mostrar més joventut, va acabar organitzant una terrible guerra, decisió pròpia de mentalitats arcaiques i malignes. Clinton, el que volia ser més gran del que era, va practicar -ja en ple poder presidencial - uns jocs de divertits equilibris a la maroma de la seva vida privada, molt privada, una activitat pròpia de mentalitat i fisiologia juvenils. I és que les campanyes electorals, amb les seves galindaines, promeses i gestos superficials, fan pensar en aquell títol de pel·lícula Dies de vi i roses. Sense voler, recordo d'ahir mateix les imatges d'una política notable que abans de pujar al taulat del seu míting havia passat per la perruqueria per primera vegada, i es notava.
Però, qui té la veritat? Més enllà d'allò de "fer goig", saber vendre la moto, convèncer en els discursos, no fer promeses ximples, saber estar i saber fer en política, ser capaços d'allargar la mà per futurs pactes, admès tot això, en el fons de l'honradesa hi ha una possessió -o gestió- de la veritat. I aquí començaria la deguda reflexió que ens toca fer aquests dies, a votants i a candidats.
El tema de la veritat és profund i ens ha de preocupar a tots, per això molts pensadors han deixat valuoses reflexions a les cites literàries. Porto una petita mostra, ben diversa en autors, èpoques i tendències de pensament, que no esmentaré, per guanyar espai. Et deixo un ram de preguntes. Heus aquí: La veritat habita l'íntim de la persona, no surtis a buscar-la a fora. Allò que regeix el món és el temor a la veritat. L'impossible versemblant ha de ser preferent a allò possible, però no convincent. La doctrina no és més que la pell de la veritat, preparada i farcida. La veritat no té mai un aspecte impetuós. La veritat pot tenir malalties, però no pot morir. La falsedat és tan a prop de la veritat que la persona prudent no s'ha de situar en terreny relliscadís. Potser no volem la veritat sinó, només, que se'ns disfraci la mentida. La veritat és filla del temps. Ningú no té el monopoli de la veritat ni l'exclusiva de l'error. Quan triomfa una veritat es comença a exagerar i es converteix en falsedat. Quan la veritat es digna venir, la seva germana llibertat no ens queda lluny. La veritat és gran i prevaldrà. La veritat s'assenta en un reduït àmbit, però l'error és immens. Una cosa pot ser estranya, però ser veritat, perquè la veritat és sempre una cosa estranya. Hauríem de trobar la veritat tan fàcilment com podem descobrir la falsedat. Les veritats es converteixen en dogmes des del moment en què són discutides.
Fins aquí, unes pistes de reflexió per a aquests dies. I sense perdre de vista la vella solera de la seriosa i repetida inquietud, perquè el pretor de l'Imperi de Roma, Ponç Pilat, en el moment més històric de la seva vida política va etzibar una pregunta transcendental. "Què és la veritat?".
En dies d'alt voltatge electoral la nostra llumeta ha de voler-se aproximar a la veritat, la de debò. Amb identitat pròpia. Sense tenyir-se els cabells.
