La campanya electoral és tan plana, tan repetitiva, tan avorrida, que qualsevol ximpleria es converteix en la notícia de la jornada. Uns independentistes llancen quatre crits en un míting de Ciutadans. Uns unionistes llancen quatre crits en un míting d'Esquerra. Sánchez Camacho s'exhibeix al mercat de Vic i uns quants paradistes n'hi diuen quatre de fresques. Fernández Díaz aprofita l'ocasió per relacionar l'escridassada amb l'odi, l'odi amb la violència, la violència amb el terrorisme, i ja tenim motius per prohibir l'estelada, suposo.
Tothom té dret a fer els seus mítings sense ser privat de la paraula pels qui pensen diferent. Tothom té dret a passejar-se pel mercat o per on sigui sense que l'assetgin. Si no t'agrada el que diu un orador, pots demanar la paraula al final. Si no te la donen, munta el teu propi míting. Si et topes al carrer amb un líder que no et plau, el pots ignorar, girar-te d'esquena o marxar ostensiblement. Si ell o ella s'entesta a abordar-te, pots explicar-li amb educació i fermesa per què mai de la vida no se t'acudirà votar-lo. Tot això sembla força elemental. Però un cop recordat, ens hem de plantejar si convé fer gaire propaganda dels que actuen d'una altra manera. Perquè en política algunes persones posen les ratlles vermelles on no toca, i les importants les veuen borroses, difuminades. Com més cas els fem, més hi tornaran, i potser encara seran més colla. Això d'obtenir publicitat és molt llaminer; només s'han de veure les pocasoltades que s'arriben a perpetrar per aconseguir uns quants retuits i uns quants likes; no ens estranyem que la campanya electoral també n'estigui plena.
Aquesta mena d'incidents s'han d'explicar i rebutjar, però no cal ajudar els autors a aconseguir els seus objectius, que es resumeixen en uns minuts de fama i a destorbar la transmissió del missatge polític de la víctima, que veu com el seu nom o la seva sigla s'associen amb el concepte de "sidral", ni que sigui per unes hores. La qüestió és que, massa vegades, a la víctima l'interessa justament destacar aquesta condició, perquè així mou unes simpaties que difícilment aconseguirà amb l'exposició d'un programa electoral esquemàtic, infantil i buit de realitat. I a més a més, en una campanya plantejada des de la desqualificació de l'adversari, al qual es presenta quasi sempre com un perillós ?enemic del país, una escridassada a temps reforça l'argumentari: "Veieu que perillosos que són, els altres?".
