la política té un costat de gran guinyol, no acabo d'entendre com dos titellaires van anar a parar a la garjola havent-hi tantes vocacions molt més perilloses, però és molt arriscat anar per la vida de petita empresa. Sense tancar-se a les sorpreses grates, no esperem gran cosa de la política: no és lògic ni prudent. El president català, Carles Puigdemont, estava molt ufanós perquè els Reis li havien portat un govern amb sis marxes i turbo, fins i tot es permetia ironitzar sobre les interinitats de Mariano Rajoy que, segons sembla, pilotava un escalèxtric de lloguer. Ara els de la CUP, que tenen el costat tendre i energumen dels comuners, han fet fora el de Girona de la càtedra. Per llest.
No escolto debats, ni segueixo campanyes: no vull que em treguin les ganes de votar. Fa deu anys, érem obedients apiladors de maons, els ecologistes es coneixien tots i ara hi ha tants revolucionaris que, sens dubte, ens vam superar. O supurem. Anant molt més a prop, a les últimes eleccions, vam comprovar que Alberto Garzón agradava molt per la seva integritat, però el votaven en proporció inversa a tan desbordat afecte: a veure si hi ha algú coherent, així podré deixar de ser-ho molt més tranquil. Alguns som, en política, encara més agnòstics que en religió que, al cap i a la fi, és la forma lírica de la credulitat. De vegades, hi ha miracles: com la convergència de marees, compromisos -ballarem per Sant Joan?- i connexions amb el poder i el voler. Hem estat gairebé tan llestos com la dreta que va en bloc al col·legi electoral i a missa de dotze: per si el sant surt miraculós. Només ens ha fallat el PSOE, ells sabran, per empènyer junts al Senat, el dic immobilista de l'anomenada bastida constitucional. I és cert, Pablo Iglesias té un bell i ordenat cap, en la línia d'El Greco, però desconeixem el color de les seves titil·lacions. Però hi ha Colau i Carmena i molta més gent i sí, cal intentar reconstruir la socialdemocràcia (amb el que quedi del PSOE), que fa gairebé quaranta anys que no hi és. Però se l'espera.
