Viure i malviure del petroli

18.06.2016 | 11:15

el petroli pot ser un mannà però dependre'n pot ser una maledicció segons es miri i es faci servir. Els casos extrems són Noruega i Veneçuela. La caiguda del seu preu, que en un any ha baixat de 130 dòlars per barril a uns 50 dòlars ara (va arribar a 27 al gener) està creant problemes a molts països que viuen gairebé exclusivament de l'exportació d'hidrocarburs. Les raons de fons d'aquest enfonsament dels preus tenen a veure amb la crisi econòmica mundial que ha fet baixar el consum, particularment a Europa on un estiu més càlid del normal ha agreujat el problema; amb la desacceleració de l'economia xinesa; amb els problemes que tot això ha causat en els països emergents, on el valor de les materies primes ha baixat un 55% en els dos últims anys; amb el fort augment de la producció nord-americana, i amb l'entrada al mercat de crus més cars procedents de fracking, de sorres bituminoses del Canadà i d'aigües profundes, sobretot en les costes del Brasil i del Carib, l'explotació, molt més cara, van fer rendible els alts preus del passat. Ara sobren uns dos milions de barrils/dia en el mercat i això explica que el seu preu s'hagi enfonsat.

Aquesta caiguda està creant infinitat de problemes a molts països productors, inclosa la mateixa Aràbia Saudita, el principal exportador mundial, que acaba d'anunciar un ambiciós pla per fer la seva economia menys depenent del petroli en un termini de 15 anys, creant un gegantí fons de dos bilions de dòlars per diversificar la seva economia. Veurem si ho aconsegueix i no es troba amb obstacles institucionals (conservadorisme religiós) i de pur capital humà. I mentre això passa, Riad, que gasta cent mil milions de dòlars anuals en compensar la reducció d'ingressos, ha decidit no retallar la producció per empènyer els ?preus cap amunt, com altres països productors li demanen que faci. Ben al contrari, el nou ministre d'Energia, Al Fadil, és partidari de produir encara més perquè els preus baixos expulsin del mercat als crus més cars, alhora que fan menys atractives les inversions a llarg termini que aquesta indústria necessita. El repunt dels últims mesos sembla donar-li la raó, com s'acaba de constatar en l'última reunió de l'OPEP, celebrada a primers de mes a Viena. Al que de cap manera està disposada Riad és a perdre quota de mercat per retallar la seva producció mentre no ho facin també els seus més directes rivals, l'Iraq i l'Iran, que no estan per la tasca sinó que, ans al contrari, estan també augmentat la seva producció perquè tots dos necessiten vendre com sigui: Iraq per mantenir en peu una estructura estatal que fa aigua per tot arreu i per finançar la guerra contra l'Estat Islàmic que ocupa bona part del seu territori, i l'Iran perquè el president Rohani necessita demostrar que l'acord nuclear de juny de l'any passat és bo per al país i es tradueix en una millora del nivell de vida dels iranians. Per això de gener a abril ha augmentat la seva producció en 400.000 barrils diaris i vol seguir pujant.

Com a conseqüència, altres països productors com Rússia, Algèria, Angola, Nigèria, Mèxic o Brasil estan tenint d'estrènyer seriosament el cinturó amb ajustos pressupostaris, augment d'impostos, retallades en subvencions ... amb el cost social que impliquen aquestes mesures i les amenaces que comporten per a la seva pròpia estabilitat interna. Però el país que pitjor ho està passant és Veneçuela perquè la seva situació econòmica és desesperada a causa de la ineficaç gestió econòmica feta per Chaves i Maduro en nom de l'anomenada Revolució Socialista Bolivariana. Caracas va ingressar entre 2004 i 2014 l'enorme quantitat de 750.000 milions de dòlars per venda de petroli i s'ho ha gastat tot, no li queda gairebé res doncs les seves reserves de divises s'estimen avui en tan sols 17.000 milions i està "cremant" a raó de mil milions mensuals per mantenir les polítiques socials que són el suport del règim. A la revolució se li acaba la gasolina i mai millor dit.

A Veneçuela el PIB ha caigut un 20%, hi ha retallades d'electricitat, l'administració només treballa dos dies a la setmana, falten tot tipus de béns de consum i de medicaments, la inflació sobrepassarà aquest any el 700% i pateix la major criminalitat del món. No hi ha qui doni més. Les coses es compliquen encara més per l'empresonament d'opositors, la censura, la negativa del govern a adoptar mesures econòmiques sensates i a negociar amb els partits que van guanyar les últimes eleccions, les iniciatives legislatives les quals tomben una rere l'altra amb el suport d'un Tribunal Suprem servil, de manera que tanca la porta a una sortida pactada. I per si faltava alguna cosa, l'última moda sembla ser agredir els diputats de l'oposició. Avui no es descarta que Veneçuela faci suspensió de pagaments i, fins i tot, que es produeixi un cop d'estat intern en què Maduro seria sacrificat pels seus, desitjosos de no ser arrossegats en la caiguda i de no perdre les riqueses obtingudes aquests últims anys. Igual que podrien intervenir els militars si els problemes socials es desborden i posen seriosament en risc l'ordre públic. Però això són només rumors. El que és segur és que la Revolució Bolivariana només porta camí d'acabar malament o d'acabar pitjor. I el baix preu del petroli posa un altre clau en el seu taüt.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema