Hem superat la primera setmana de campanya electoral amb l'únic debat que tenen previst celebrar els quatre principals candidats. Tot continua igual. Res s'ha mogut. Retrets i més retrets. Monotonia. Fins i tot en un debat en el qual no es va debatre quasi res i que tots els aspirants es van prendre a la defensiva per no molestar els seus potencials votants. Els candidats van eludir qüestions transcendents com Europa, l'amenaça del terrorisme islàmic o un dels temes que s'haurà d'afrontar més d'hora que tard: les pensions. Tampoc van proposar cap model econòmic per crear més llocs de treball més enllà de citar xifres interessades. I només van tractar molt de passada el marc de relacions Catalunya-Espanya, malgrat ser el tema que més espais informatius omple des de fa uns anys i que alguns polítics han qualificat com el més important per a l'estabilitat de l'Estat. Mentrestant, en la societat existeix cansament per l'acumulació de campanyes electorals, que semblen permanents. Es manté la distància dels ciutadans amb la classe política malgrat la irrupció de noves forces, que ja semblen velles. Durant el llarg impàs transcorregut des dels resultats de l'20-D fins ara ha abundat, sobretot, la desqualificació. Cada partit o coalició s'ha encarregat de ressaltar els mals i mancances de l'adversari guardant per a si el pla que pensa desenvolupar en el cas que obtingui la possibilitat de governar o d'exercir el control parlamentari. És una actitud generalitzada, descoratjadora i poc estimulant per al votant, que es veu cridat una altra vegada a les urnes per efecte de la incapacitat dels seus elegits per formar majories elementals de govern.

En aquest punt és precisament on hauria de donar un tomb majúscul aquesta segona setmana la campanya electoral. Atès que, almenys pel que fa als aspirants a la presidència de Govern, els candidats són els mateixos que els de mig any enrere, haurien d'explicar en què han canviat, quines són les diferències entre uns comicis i altres i el veritable abast dels compromisos que s'han formalitzat o estan disposats a adquirir. Si es confirmen els pronòstics de gairebé totes les enquestes, els resultats diferiran molt poc dels del 20-D. Per això mateix es torna determinant concretar plans d'actuació i desgranar programes concrets explicant també les possibilitats reals de dur-los a terme. Ja no basten els missatges genèrics ni els eslògans que no van més enllà del seu valor publicitari.

Per poder acudir a les urnes amb criteri format i exercir un vot responsable, el ciutadà necessita saber què es farà en educació, com s'administraran les pensions, quines són les previsions de règim fiscal o quins projectes d'infraestructures es guarden al calaix, si és que n'hi ha, per posar només alguns exemples cridaners. Aquells que han estat incapaços d'arribar a acords tenen ara la tasca d'eradicar el desencant amb propostes convincents i compromisos reals de tirar-les endavant. Aquest és l'únic sentit que pot tenir la campanya electoral. Sigui quin sigui el seu resultat, unes segones eleccions generals en mig any han de desembocar en acords de govern. La provisionalitat no es pot perllongar per més temps. Fer-ho seria contraproduent per a tothom. I una severa falta de responsabilitat.