Un debat a quatre, expositiu, marcant posicions, aclarí quantes incògnites podien quedar. De programàtiques, potser, no tantes, perquè la tendència de Podem i Ciutadans al academicisme, la vaguetat i les frases solemnes defineixen, més que res, bones intencions. Per contrast, tant les del PP com les del PSOE eren previsibles, mantenint-se un en la desregulació com a instrument per crear feina i l'altre en la recuperació de drets laborals i socials per reduir la desigualtat social i garantir la redistribució de la riquesa que crea el creixement econòmic.

Pel que fa a polítiques d'aliances, en la previsió que ningú tingui suports suficients per governar sol, quedaren clares: PP i Podem pretenen que el PSOE els doni els suports necessaris per governar i que no emprenyi gaire. Ciutadans, influir pactant amb un partit constitucional, i el PSOE, encapçalar una coalició transversal que compti amb C's i Podem per canviar les coses. ERC i CDC tenen destinat el digne paper de la florera. Votar-los, com el desembre passat, és un acte de fe i de caritat, però políticament estèril.

Tant clares com son les propostes, i tant com els costa als mitjans afins a PP i a Podem (diferents, però de les mateixes empreses), entendre-les! Resulta altament fatigant escoltar per ràdio i TVE tertúlies i comentaristes que, simplement, ?divul?guen l'anàlisi i volen fer realitat incontestada l'estratègia del partit de capçalera. O llegir enquestes que diuen el que millor va a qui les paga.

No és estrany, doncs, que entre els ciutadans imperi el cansament i que els partits perfilin els objectius propis i amplifiquin el volum de les seves veus i el gruix de les qualificacions d'adversaris i manipuladors. Res està escrit, encara no s'ha votat. Per tant, tot respon a la necessitat que ningú vagi enganyat a votar sense haver-lo advertit o informat.