El dia primer de juliol de l'any 1966 s'inaugurà solemnement el nou edifici de les Escoles del Magisteri i annexes. Dintre pocs dies es complirà mig segle d'aquell important esdeveniment que representava un gran pas en la dignificació de la ubicació dels centres d'ensenyament. Per primera vegada els estudis de magisteri tindrien edifici propi, bastit específicament per desenvolupar-hi una missió tan important com ho és la de la preparació dels que han de responsabilitzar-se de la formació de les noves generacions. Fins aquell moment les que inicialment s'anomenaven Escola Normal havien estat localitzades en locals de lloguer, que no reunien les mínimes condicions pel seu comès.

Els estudis de magisteri es començaren a impartir a la nostra ciutat l'any 1844, però només per l'alumnat masculí. Des d'aquella data fins el 1914 aquells estudis específics s'alternaren en èpoques en que tenien entitat pròpia, amb altres que es cursaven en l'Institut, afegint a les assignatures del batxillerat les específiques de Pedagogia. Fora del temps en què els futurs mestres estudiaven a l'Institut, l'Escola Normal estigué allotjada en diversos locals, sempre d'una manera precària. En un pis del carrer de la Barca, en l'edifici del carrer de la Força que al llarg de la seva dilatada història fou Centro Católico de Obreros, La Amistat, Centro Cultural. I un breu temps també va ser la seu de l'Audiència.

L'any 1914 es crearen les Escoles Normals, masculina i femenina. Per primera vegada les noies de Girona pogueren estudiar magisteri a la nostra ciutat, sense haver de desplaçar-se, com anteriorment havien de fer, a Barcelona o a Lleida. En el seu inici la Normal femenina s'instal·là en un pis d'una casa del carrer Bellmirall, en la qual ara hi ha una pensió que porta el nom del mateix carrer. En aquell temps, en la planta baixa d'aquell edifici hi havia una sabateria. Eren temps en què en el barri vell de Girona i fins i tot en aquelles altures s'hi obrien establiments comercials. Allí l'escola hi romangué un curt període de temps. Seguidament es traslladà a un pis de la casa del carrer de Ciutadans que fa cantonada amb la Travessera de Sant Josep, ara carrer Pla Cargol.

No cal dir que ni un local ni l'altre reunien les mínimes condicions que requereix un centre d'ensenyament. Però aleshores els centres docents estaven sotmesos a aquestes misèries i carències.

L'any 1917 les dues escoles, la masculina i la femenina, compartiren edifici; però amb una total separació. Els homes tenien accés pel carrer Anselm Clavé i les dones per la Gran Via Jaume I. Una discreta porta interior permetia el pas de l'escola masculina a la femenina; però pas restringit al professorat i personal de servei, i totalment vedat als alumnes.

Des d'aquell any 1914, fins al 1931, i des del 1939 fins el primers anys seixanta, es tractava de dos centres totalment diferenciats, cadascun amb la seva direcció, secretaria i administració, professorat i personal subaltern. Només hi eren comuns els professors de Religió, Dibuix i Música. En un principi també hi havia diferència en el sou que cobrava el personal que servia en un i altra centre. El de la femenina era sensiblement més baix que el de la masculina. Amb el temps aquestes absurdes diferències s'anaren corregint. Primer s'equipararen els sous. Després un professor o una professora podien exercir en una i altra escola. I finalment s'unificaren les dues escoles.

Quant els centres docents es traslladaren al nou edifici ja hi havia un sol director o directora, en aquell moment directora, i uns serveis administratius unificats. Però encara es donaven les classes en separació de sexe. Separació que començà a eliminar-se en alguns casos excepcionals, per acabar desapareixe nt.

Cada escola del Magisteri tenia la seva pròpia escola annexa d'ensenyament primari, en la qual els futurs mestres feien les pràctiques. Eren el Grup escolar Bruguera, masculí, i el Grup Eiximenis, femení. Un i altre amb edifici propi, en funcionament des de l'any 1911, el primer, i des del 1908 el segon. Escoles que també s'acolliren en el nou edifici.

El nou edifici de l'Escola de Mestres, amb les seves annexes es situà en l'eixample urbà, en una zona que estava encara per urbanitzar. Era l'antic paratge de la Font del Rei. Amb façana als carrers Emili Grahit i Creu, vials que encara eren només un projecte de carrer. Pel carrer Emili Grahit encara hi transitava el tren de Sant Feliu, i tot estava per fer. Ni voreres, ni pavimentació no facilitaven el pas dels vianants per aquell vial. L'entrada a l'edifici més freqüentada era pel carrer de la Creu, que tampoc reunia gaires condicions; però era el pas que es trobava primer venint del centre de la ciutat.

Com que des que s'havia projectat l'edifici fins que la construcció havia quedat enllestida havien passat alguns anys, encara estava estructurat com si l'Escola masculina i la femenina fossin dos centres separats. Però tot i la duplicitat d'aules i serveis,el funcionament ja era el d'una sola escola. L'edifici tenia unes condicions com no havia tingut mai aquell centre docent. En ple eixample urbà, magnífica lluminositat i aireig, amplitud d'espais. Modernitat de serveis. Calefacció, central, ascensor. Sala d'actes amb gran aforament i possibilitats... En les plantes superiors s'hi situava l'Escola de Magisteri, en les inferiors les escoles annexes. En el semisoterrani hi havia la capella, la cuina i un espaiós menjador en el qual diàriament s'hi servien uns cinc-cents dinars, en diversos torns. En aquella mateixa planta es trobaven dos habitacles a disposició del personal subaltern.

La inauguració se celebrà amb tota solemnitat. L'esdeveniment ja s'ho mereixia. Per presidir l'acte es desplaçà des de Madrid el Ministre d'Educació, que en aquell moment ho era el Dr. Manuel Lora Tamaio, un prestigiós científic, catedràtic de Química de la Universitat Central. Després dels discursos de rigor la Capella Polifònica de Girona, sota la batuta del mestre Viader, que era professor de l'Escola del Magisteri, interpretà unes peces del seu selecte repertori. En acabar el breu concert el Ministre felicità el mestre Viader i li demanà que es cantés el Virolai. L'himne montserratí, acollit amb entusiastes aplaudiments, tancà aquell magnífic acte inaugural. El Dr. Lora Tamaio havia demostrat que a més de polític era un home culte i un gran senyor.

Al cap d'uns anys aquell edifici canviava de dedicació. Mentre els estudis de magisteri, ja formant part de la Universitat de Girona passaven a un edifici del Campus de Sant Domènec, en el que quedava disponible s'hi instal·lava la Facultat de Medicina de la UdG. Les escoles annexes també es traslladaven a edificis de nova construcció. No en va, des d'aquella inauguració que acabem de recordar, ha transcorregut mig segle i el món ha donat moltes voltes.