la setmana passada parlava de la renda bàsica i de com seria necessària per fer front a la precarietat de llocs de treball derivats de la globalització i de la competència internacional. Tot plegat es deu a haver de competir amb la producció de països com la Xina, l'Índia, Cambotja, Vietnam... però també a la creixent automatització de l'economia. Perdem llocs de treball i també ingressos públics, cosa que fa encara més difícil garantir la protecció del que ha estat apartat del sistema. Per això la renda bàsica universal de la que parlava en l'article anterior té moltes resistències a ser acceptada pels partits polítics davant la por a no poder fer front a una nova despesa pública.

És evident que l'equilibri està aquí: no es podrà fer cap aportació a noves solucions si no es milloren els ingressos i per fer això caldrà que tothom contribueixi amb el que pugui, que és igual a dir que les grans empreses i les grans fortunes han de pagar impostos segons la seva capacitat, frenant l'elusió i l'evasió fiscal, però també que tothom ha de treballar per poder contribuir a mantenir l'estat del benestar.

Si això és clar, apareix de forma diàfana que una solució que inciti a la gent a no treballar no serà la solució definitiva, cosa que faria una renda bàsica universal si només es queda en això. L'exemple més clar el tenim a Andalusia i a Extremadura, on el clientelisme polític ha construït una societat que viu en gran part del subsidi i del treball amagat, arribant a viure sense necessitar gaire res, com si ja haguessin assolit la societat de l'abundància frugal, però sense cap aportació al bé comú. La nova societat no es pot permetre que hi hagi gent que no aporti al conjunt, cosa que obliga a trobar altres fórmules que ajudin a resoldre la complexitat del problema.

Un dia vaig escriure aquí que potser els salaris no pujarien mai més, pel fet que hem de competir amb aquells treballadors d'altres països i amb les màquines. La mateixa pujada del salari mínim pot ser contraproduent si el que possibilita és que es substitueixi aquell lloc de treball per un braç robòtic, per exemple, tal com va dir un ex-CEO de McDonalds. "No anirem a menjar-hi", em va dir un, però és que el moviment és general. Si ens mantenim en l'economia de mercat, i no veig cap proposta per substituir-la, cal saber que a cada moviment hi ha una reacció que pot ser contrària a l'efecte que es buscava.

A poc a poc van sorgint diferents idees que acabaran per confeccionar una proposta sòlida. A la proposició d'obligar les grans empreses i fortunes a fer front a les seves obligacions fiscals, cal afegir una quita generalitzada de deute públic en lloc d'injectar 80.000 milions cada mes al sistema, o bé portar aquesta liquiditat a resoldre directament la pobresa o la transformació de les pimes. També es proposa que s'afavoreixin les cooperatives front les estructures empresarials vigents, o que es generin stock options en favor dels treballadors en les empreses per compensar l'augment de l'automatització i repartir-ne els beneficis, proposta que em sembla genial, però que només afavoreix a les empreses que aconsegueixin sobreviure.

El futur es presenta complex però molt interessant, obrint noves vies fins ara impensables. Si acabem de dir que els salaris potser no pujaran mai més, ara també podríem dir que els interessos potser no pujaran en un temps molt llarg, fruit dels mecanismes que han creat els bancs centrals per aguantar l'economia. Aquesta situació, mai imaginada per ningú, té una vessant terriblement positiva, que és frenar l'especulació en immobles, en diner, i no té perquè ser dolenta, com es queixen els alemanys. És evident que el diner fàcil pot generar enormes bombolles que, quan esclaten, tenen efectes perniciosos, per la qual cosa caldrà trobar la forma de frenar-les, però és el primer pas per fer possible la baixada de costos a les famílies.

Ara tocaria abaixar els preus dels terrenys per construir habitatges, cosa que permetria lloguers de 200 euros al mes. Ja s'ensuma la frugalitat com la que havien vist els nostres pares, aquelles cases de pagès que eren autàrquiques, que es collien el menjar per a ells i per als animals, venien els pocs vedells o porcs que podien, compraven les teles per fer-se els vestits... vivien amb poc i alguns força bé, tot i que la situació de sanitat i ensenyament no sigui comparable amb la d'ara, però és un concepte que caldrà no esborrar per definir el futur.

El que avui vull deixar clar és que tothom haurà de treballar en un model futur, que no valdrà l'excusa de no tenir treball perquè el sistema l'haurà de proposar, crear, incitar, repartir. Aquesta part serà la més llarga i costosa. Caldrà repartir el treball tal i com van avançar-se els francesos amb les 35 hores? Aquella mesura els ha fet no competitius durant anys i ha tancat moltes pimes. N'haurem de treballar 20 a la setmana? Haurem de complementar salaris massa baixos? Haurem de crear treball públic de baix nivell? Per aquí van les solucions, sempre amb la direcció que tothom ha de tenir feina, que ha de contribuir a sostenir el sistema i que s'ha de sentir útil en una societat que, tot i que cada ?vegada és més individualista, necessita a tothom per seguir avançant en la modernitat.