Votar

19.06.2016 | 10:16

En una oficina de correus veig una dona gran que va a lliurar el seu vot per correu. La dona deu tenir uns 85 anys i camina molt a poc a poc, amb ajuda d'un bastó. Quan arriba al taulell i per fi l'atenen, les formalitats la desconcerten. Ha d'omplir diversos formularis i presentar no sé quins papers, a part del DNI i altres coses més. La dona porta també un altre vot: el de la seva germana, segons m'explica mentre intento ajudar-la. La germana és més gran que ella i no es pot moure, així que els tràmits que falten seran encara més complicats. Quan sent tot això, la dona gairebé es desploma sobre un banc. Creia que ja ho tenia tot solucionat, portava els dos sobres amb els vots, però no, encara no ha acabat el procés.

Mentre la dona descansa davant meu amb els seus dos sobres electorals, per ara inútils, a la mà, recordo una de les cançons més tristes de la història del rock, encara que no és exactament una cançó, sinó un conjunt de les converses amb ancians que Art Garfunkel va gravar en diversos geriàtrics de Los Angeles i Nova York. Aquestes veus d'avis que parlen i comenten i es queixen es diuen "Voices of Old People" i estan en un disc de Simon & Garfunkel que també és un dels més tristos del rock, "Bookends". En aquesta gravació hi ha una frase d'una anciana que se m'ha quedat gravada a la memòria. La dona explica que sempre dormia enganxada a la vora del llit perquè volia deixar-li molt lloc al seu marit, però després, quan es va quedar vídua, va seguir dormint en el mateix tall del llit, deixant el millor espai per a algú que ja no era al seu costat. Recordo que la veu d'aquella dona de la gravació era ronca i apagada, però no semblava una dona desgraciada ni ressentida, res d'això. Només ella sabria per què ho feia i si això li convenia o no. I no sé per què, la dona gran que descansa a l'oficina de correus, esperant recuperar les forces per tornar a casa a la recerca de papers, em fa pensar en aquella altra dona de l'asil: per la veu, potser, però també perquè li imagino el mateix rostre, les mateixes arrugues, el mateix bastó, el mateix aire desconcertat. I potser aquesta anciana, igual que l'altra, segueix dormint en el caire del llit, tot i que el marit que va tenir va morir fa molts anys i ja no necessita ocupar cap espai en aquest món.

Quan l'anciana se'n va, penso en com de difícil que li resulta votar i en com d'heroic que suposa fer el que està fent. Ha de caminar dos-cents o tres-cents metres fins a l'oficina de correus, que per a ella són quatre o cinc quilòmetres, i després ha d'afrontar l'espera, els impresos pràcticament incomprensibles, els tràmits, la burocràcia, totes aquestes coses que ella no entén (ni maleïda la falta que li fa). És possible que molts de nosaltres desistíssim de votar si haguéssim de fer tot el que ella fa, perquè tots sabem que l'escassa utilitat del vot no compensa tants esforços ni tantes penalitats. Però aquesta dona que gairebé no pot caminar s'obstina a emetre el seu vot i el de la seva germana. I per què? Què espera de qui guanyi les eleccions? ¿I quina classe d'esperança ha dipositat en el seu candidat, sigui qui sigui? Quines mesures li agradaria que prengués, quina classe de lleis, quines noves normes? M'hagués agradat preguntar-li a qui anava a votar -la curiositat em pot-, però comprenc que és el seu secret i que no ha de compartir-lo amb ningú. Només ella sap per què vota i a qui vota, igual que només aquella vella del disc de Simon & Garfunkel sabia per què li seguia deixant un espai buit al llit a un marit que ja no ocupava cap espai en aquest món.

De totes maneres, veure a aquesta pobra dona a l'oficina de correus m'ha alegrat el dia. Ella sembla tenir molta més confiança en el sistema de la que tenen dotzenes de persones que conec, totes de moment joves i saludables i més o menys reeixides, però ja corcades per la desconfiança i el recel cap a tot el que sigui política (o en casos encara pitjors, totes convertides en membres d'una secta que els exigeix obediència cega i submissió absolut). Aquesta dona va néixer cap a 1931, l'any de la República, i quan jo era un nen ella ja devia pensar que havia deixat de ser jove perquè tenia 34 o 35 anys. En les primeres eleccions de la democràcia, el 1977, ella ja devia rondar els cinquanta anys i potser ja tenia un aspecte molt semblant al que té ara, desgastada i cansada i fràgil. Però ella té una fe que molts de nosaltres hem perdut, i només per això es mereix que li vagi bé, molt bé, el poc que li queda de vida.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema